La Inveterada Memòria

Reminiscències d'anys d'ocupació amb l'art i les lletres

La Geometria del Calvari

Mirades a l’obra de Paul Delvaux (III) – Versió Catalana*

*[English Version right here]

(Aquest post és la continuació d’uns altres que podeu llegir aquí i aquí)

Vilaweb

7. Les Crucifixions

Entre totes les moltes obres que Paul Delvaux pintà en sa llarga vida, hi ha una peculiar sèrie de Crucifixions, Davallaments i Sepelis de Crist, feta entre 1949 i les darreries dels 50s, que s’aparta força del seus temes usuals (que ja he anat mostrant i comentant en posts anteriors). Certament que els esquelets ja hi figuraven als anys 30, d’ençà que el pintor visità el Museu Spitzner a la Fira de Brussel·les, on se n’hi exposaven uns quants en companyia d’autòmats i d’altres curiositats, cosa que el va corprendre i interessar enormement. De manera que en va pintar tot un seguit, sols o en companyia de les usuals Venus, vestals i savis capficats. Però dur-los al Calvari –tant a les mateixes creus com al voltant, figurant el Crist, els lladres Dimes i Gestes, la Mare de Crist, Maria de Magdala, Joan, Josep d’Arimatea, etc. (no pas el soldats romans, tanmateix)- era tot una altra cosa; un tema a part que el va ocupar amb certa intensitat durant prop d’una dècada i que va donar lloc a unes obres molt impactants i, fins i tot, astoradores –com les Crucifixions de 1952 i 1957, per mencionar-ne les dues que més m’astoren a mi.

(Potser no cal dir que la paraula “Calvari” ve del llatí calvaria (calavera), i que aquesta fou probablement la primera inspiració de l’artista a l’hora de poblar el seu propi d’esquelets.)

–

Crucifixion -1952 Crucifixion, huile sur bois, 178,5 × 266,5

Crucifixion I (1952, oli sobre fusta, 178,5 x 266,5)

–

Crucifixion II (1954, oli sobre fusta)

-La Crucifixió de 1957, anomenada “Ecce Homo”, és la més gran de mida i la més densa de contingut. Té, a més a més, la peculiaritat de figurar un Crist de carn (a banda, naturalment, d’ossos), pintat a l’estil Romànic, i en particular, jo diria que Romànic Català/Occità (mireu-vos els Davallaments de Sant Joan de les Abadesses i de Santa Maria de Taüll que se serven al Museu Nacional d’Art de Catalunya, per exemple)… L’agitació i el patetisme de les figures contrasta meravellosament amb la serena elegància i llangor del Crist, mostrant-nos-el encara més místic; més transcendental.

Si ens fixem en el murs blancs amb portals oberts i el paisatge del fons -amb addicionals portalades o arcs-, ens adonem que és el mateix Paysage aux Lantenes que Delvaux va pintar l’any següent: 1958 (el podeu veure al meu segon post sobre Delvaux). Allí hi ha una dama d’esquena en primer pla, aparentment mirant passar un cadàver en un baiard, cobert amb un sudari, i doncs, jo opino que la dama pot ben ser o bé la Mare, o bé l’altra Maria -la deixebla i companya-.

El canvi de direcció de les ombres també sembla assenyalar l’hora distinta entre les dues escenes; i evidentment, la Crucifixió ja hauria acabat en el quadre de la dama dempeus.

[Per tal de destacar alguns detalls, n’adjunto -dessota mateix- tres vistes parcials que es poden veure en més alta definició]:

Ecce Homo – [Crucifixion III] (1957, oli sobre tela, 270 x 200 cm)

Crucifixion III (detall 1 sup)

8. Els Davallaments – Les Descentes de Croix

El més antic -que jo sàpiga- data de febrer del 1949. L’entorn és clarament urbà i modern i fins hi ha una torre amb rellotge -que sembla que indica les tres en punt (potser de la matinada).

Entre les figures ben sabudes de Josep d’Arimatea, Nicodem (l’home de l’escala), Maria la Mare, les altres tres Maries i Joan Evangelista, no costa gaire adonar-se que una de les dones va descoberta. Pot ser la figura que s’agenolla als peus de Crist o la de més endavant de les dues ajupides a mà esquerra; si es tracta de la primera, és Maria Magdalena, si és la segona és la Mare de Crist (i la Magdalena seria la figura coberta que hi ha al seu darrere).

Com que la resolució de la imatge a penes ho deixa veure, diré que al tros de tela o pergamí clavat als peus de la Creu s’hi llegeix: “Ecce Homo”; que és com també es coneix aquest quadre.

Ben naturalment, els claus encara clavats al travesser ens revelen que no ha fet pas falta arrancar-los per a despenjar aquest Crist descarnat, però jo sí que em pregunto: d’on ha sortit la sang?…

–

La Descente du Croix [Ecce Homo] (1949, huile sur triplex, 180 × 260 cm)

.
9. Els Sepelis – Les Mises au Tombeau
La Mise au Tombeau de 1951 forma una clara seqüència amb la Crucifixió I, de l’any següent (la de l’encapçalament d’aquesta sèrie, tal com l’he presentada aquí) -vegeu-la més avall amb les pintures posades de costat-; sembla evident que ambdós episodis tenen lloc en indrets molt propers i, potser, contigus. Força detalls hi són comuns, a banda de l’estil i la tècnica pictòrica.
Allò que més em plau del quadre és l’abraçada de la Mare i la manera com el mantell d’aquesta es confon amb el sudari del Crist, talment fent l’efecte que ella s’hi embolqui. També em sembla molt destacable l’expressivitat de les diferents calaveres -sense carn ni ulls ni res…- (i això ha de costar molt!)
.

La Mise au Tombeau (1951)

–
-Al Sepeli de 1953 hi tornem a trobar la coberta ondulada (d’uralita?) que ja vèiem a la pintura d’abans, i aquesta vegada dos pavellons (un de blau i un de vermell); a banda de tota una geometria industrial no massa notable -però sí que decorativa- de fons:
.

La Mise au Tombeau – The Burial (1953, huile sur bois, 175 x 300 cm)

–
El darrer Sepeli, de 1957, -el més petit de tots en dimensions- ens retorna (pel paisatge i els detalls de la composició) al Delvaux més habitual que ja he comentat una mica en els primers articles: els pals elèctrics, les tanques, la tapa de claveguera…, i el camí empedrat que ens duu dellà del quadre; en aquest cas, des de la tomba del Crist.
Més que res, m’intriga aquí la presència de vuit figures acompanyant el difunt; una de més que en les altres escenes similars del pintor i, fet i fet, que en la tradició iconogràfica catòlica. És, tal vegada, el mateix Delvaux…?:
.