Arquitectura
Arata Isozaki, l'arquitecte del Sant Jordi, guanya el premi Pritzker, el Nobel dels arquitectes
El NacionalFoto: Efe
Barcelona. Dimarts, 5 de març de 2019
3 minuts
L'arquitecte, urbanista i teòric japonès Arata Isozaki, de 87 anys, va ser guardonat amb el Premi Pritzker 2019, el principal guardó d'arquitectura
del món, per una obra "que supera el marc de l'arquitectura per
plantejar qüestions que transcendeixen eres i fronteres", segons la
decisió del jurat, anunciada avui a Chicago. Arata Isozaki és l'autor
del Palau Sant Jordi de Barcelona, creat per als Jocs Olímpics de 1992.
Foto: Katonams.
Considerat un visionari pels seus col·legues, Isozaki sempre s'ha
enfrontat a la seva tasca com a arquitecte amb un "profund compromís amb
l'art de l'espai" i amb una "precisió i destresa" demostrades en "les
tècniques de construcció, en la interpretació de la ubicació i el
context i en la intencionalitat dels detalls", assenyala el jurat.
"Té un profund coneixement de la teoria i la història de l'arquitectura i abraça l'avantguarda. No es limita a replicar l''statu quo', sinó que la seva recerca del significat de l'arquitectura es reflecteix als seus edificis, que desafien categoritzacions estilístiques, estan en constant evolució i tenen sempre frescor en el seu enfocament", afegeix.
Nascut a Oita, a l'illa de Kyushu (sud), el 1931, Isozaki va començar a destacar com a arquitecte durant la reconstrucció del Japó després de la Segona Guerra Mundial.
És un arquitecte versàtil i influent i des dels seus primers treballs, en la dècada dels seixanta, es va convertir en el primer arquitecte japonès en forjar una "relació profunda i duradora entre Orient i Occident", va assenyalar el jurat, presidit pel jutge del Tribunal Suprem dels Estats Units Stephen Breyer.
Amb més de cinc dècades de feina i un centenar d'edificis construïts, l'obra d'Isozaki ha tingut un gran impacte al món de l'arquitectura, al qual ha contribuït a més a més amb nombroses obres teòriques, exposicions i conferències.
L'heterogeneïtat és una de les característiques d'una obra que va des de la reinterpretació de la tradició a la més alta tecnologia, com va demostrar des del seu primers dissenys, com la seva Ciutat a l'aire que va projectar el 1961, amb la que pretenia racionalitzar el caos de Tòquio a través d'una ordenació vertical, amb edificis inspirats en els arbres.
Algunes de les seves obres més destacades són la Biblioteca Central de Kitakyushu (1974) y el Museu d'Art Modern de Gunma, inaugurat el 1974, una clara estructura cúbica que reflecteix la seva fascinació pel buit i la quadrícula.
Als Estats Units és conegut pel Museu d'Art Contemporani de Los Angeles (1986) i per la seu de Disney a Florida (1991), mentre que a Europa destaca el Palau Sant Jordi, que va dissenyar per als Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 i el museu interactiu Domus de la Corunya.
A la Xina ha realitzat el CAFA (Museu d'Art de l'Acadèmia Central de Belles Arts de Pequín), inaugurat el 2008, i el Centre Cultural de Shenzhen, de 2007.
En els últims anys i malgrat la seva avançada edat ha demostrat "un extraordinari dinamisme" amb obres com el Centre de Convencions de Qatar (2011) o l'espectacular sala de concerts inflable Ark Nova, dissenyada el 2013 al costat de l'artista indi Anish Kapoor, destinada a regions del Japó afectades pel tsunami de 2011.
Una de les seves últimes obres és la Torre Allianz, que va obrir les seves portes a Milà el 2018.
Tots aquests edificis fan d'ell una de les figures més influents de l'arquitectura mundial contemporània per la seva constant experimentació, sense por als canvis i a les noves idees.
"La seva arquitectura descansa en una profunda comprensió, no només de l'arquitectura sinó també de la filosofia, la història i la cultura", a més de ser "un exemple de generositat" pel seu suport a altres arquitectes, destaca un comunicat de la Fundació Hyatt, que concedeix el Pritzker.
Isozaki substitueix en la nòmina del Pritzker a l'indi Balkrishna Doshi, premiat l'any passat per una arquitectura que integra pragmatisme i humanisme. El 2017 aquest guardó va recaure en Rafael Aranda (1961), Carme Pigem (1962) i Ramon Vilalta (1960), de RCRarquitectes, un estudi d'Olot, autor d'obres com la Biblioteca de Sant Antoni a Barcelona o el restaurant Les Cols de Olot.
El jurat d'aquest any era integrat, per Breyer i pels arquitectes Richard Rogers (Regne Unit), Pritzker 2007; Benedetta Tagliabue (Itàlia); Kazuyo Sejima (Japó), Pritzker 2010; Wang Shu (Xina), Pritzker 2012 i Ratan N. Tata (Índia). També en formaven part l'ambaixador del Brasil al Japó i crític d'arquitectura, André Aranha Corrêa do Lago, i la nord-americana Martha Thorne, directora executiva del premi i degana de l'Escola d'Arquitectura i Disseny IE, de Madrid.
Isozaki rebrà un premi en metàl·lic de 100.000 dòlars, un certificat i un medalló de bronze al revers dels quals hi ha gravades tres paraules: "firmitas, utilitas, venustas" (fermesa, bellesa i utilitat), els principis fonamentals de l'arquitectura de Vitruvi.
Foto: Katonams.
"Té un profund coneixement de la teoria i la història de l'arquitectura i abraça l'avantguarda. No es limita a replicar l''statu quo', sinó que la seva recerca del significat de l'arquitectura es reflecteix als seus edificis, que desafien categoritzacions estilístiques, estan en constant evolució i tenen sempre frescor en el seu enfocament", afegeix.
Nascut a Oita, a l'illa de Kyushu (sud), el 1931, Isozaki va començar a destacar com a arquitecte durant la reconstrucció del Japó després de la Segona Guerra Mundial.
És un arquitecte versàtil i influent i des dels seus primers treballs, en la dècada dels seixanta, es va convertir en el primer arquitecte japonès en forjar una "relació profunda i duradora entre Orient i Occident", va assenyalar el jurat, presidit pel jutge del Tribunal Suprem dels Estats Units Stephen Breyer.
Amb més de cinc dècades de feina i un centenar d'edificis construïts, l'obra d'Isozaki ha tingut un gran impacte al món de l'arquitectura, al qual ha contribuït a més a més amb nombroses obres teòriques, exposicions i conferències.
L'heterogeneïtat és una de les característiques d'una obra que va des de la reinterpretació de la tradició a la més alta tecnologia, com va demostrar des del seu primers dissenys, com la seva Ciutat a l'aire que va projectar el 1961, amb la que pretenia racionalitzar el caos de Tòquio a través d'una ordenació vertical, amb edificis inspirats en els arbres.
Algunes de les seves obres més destacades són la Biblioteca Central de Kitakyushu (1974) y el Museu d'Art Modern de Gunma, inaugurat el 1974, una clara estructura cúbica que reflecteix la seva fascinació pel buit i la quadrícula.
Als Estats Units és conegut pel Museu d'Art Contemporani de Los Angeles (1986) i per la seu de Disney a Florida (1991), mentre que a Europa destaca el Palau Sant Jordi, que va dissenyar per als Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 i el museu interactiu Domus de la Corunya.
A la Xina ha realitzat el CAFA (Museu d'Art de l'Acadèmia Central de Belles Arts de Pequín), inaugurat el 2008, i el Centre Cultural de Shenzhen, de 2007.
En els últims anys i malgrat la seva avançada edat ha demostrat "un extraordinari dinamisme" amb obres com el Centre de Convencions de Qatar (2011) o l'espectacular sala de concerts inflable Ark Nova, dissenyada el 2013 al costat de l'artista indi Anish Kapoor, destinada a regions del Japó afectades pel tsunami de 2011.
Una de les seves últimes obres és la Torre Allianz, que va obrir les seves portes a Milà el 2018.
Tots aquests edificis fan d'ell una de les figures més influents de l'arquitectura mundial contemporània per la seva constant experimentació, sense por als canvis i a les noves idees.
"La seva arquitectura descansa en una profunda comprensió, no només de l'arquitectura sinó també de la filosofia, la història i la cultura", a més de ser "un exemple de generositat" pel seu suport a altres arquitectes, destaca un comunicat de la Fundació Hyatt, que concedeix el Pritzker.
Isozaki substitueix en la nòmina del Pritzker a l'indi Balkrishna Doshi, premiat l'any passat per una arquitectura que integra pragmatisme i humanisme. El 2017 aquest guardó va recaure en Rafael Aranda (1961), Carme Pigem (1962) i Ramon Vilalta (1960), de RCRarquitectes, un estudi d'Olot, autor d'obres com la Biblioteca de Sant Antoni a Barcelona o el restaurant Les Cols de Olot.
El jurat d'aquest any era integrat, per Breyer i pels arquitectes Richard Rogers (Regne Unit), Pritzker 2007; Benedetta Tagliabue (Itàlia); Kazuyo Sejima (Japó), Pritzker 2010; Wang Shu (Xina), Pritzker 2012 i Ratan N. Tata (Índia). També en formaven part l'ambaixador del Brasil al Japó i crític d'arquitectura, André Aranha Corrêa do Lago, i la nord-americana Martha Thorne, directora executiva del premi i degana de l'Escola d'Arquitectura i Disseny IE, de Madrid.
Isozaki rebrà un premi en metàl·lic de 100.000 dòlars, un certificat i un medalló de bronze al revers dels quals hi ha gravades tres paraules: "firmitas, utilitas, venustas" (fermesa, bellesa i utilitat), els principis fonamentals de l'arquitectura de Vitruvi.
Foto de portada: Arata Isozaki. Efe.
El Nacional
