divendres, 31 de març del 2017

El Saló del Còmic descobreix l'univers de Gaudí a través de la historieta

Saló del Còmic

El Saló del Còmic descobreix l'univers de Gaudí a través de la historieta

L'exposició és un recorregut pel còmic "Els fantasmes de Gaudí", obra d'El Torres i de Jesús Alonso Iglesias, un dels millors còmics publicats el 2016

Els mateixos autors publicaran el proper mes d'octubre a Dibbuks una història inspirada en Goya

| 31/03/2017 a les 18:37h
Arxivat a: Cultura , Gaudí, saló del còmic, Goya, arquitectura, Dibbuks, Antoni Gaudí, pintura, art, Barcelona

L'univers Gaudí, també protagonista del Saló del Còmic | Saló del Còmic
L’exposició Gaudí entre vinyetes permetrà als visitants al 35 Saló Internacional del Còmic de Barcelona conèixer l’obra del genial arquitecte a través de la historieta. La mostra és un recorregut pel còmic Els fantasmes de Gaudí, obra d'El Torres i de Jesús Alonso Iglesias, Premi a la Millor Obra del 2016 i publicat en català i castellà per l’Editorial Dibbuks.

L’exposició descobrirà el procés creatiu d’aquest còmic i alhora mostrarà diversos aspectes de l’univers d'Antoni Gaudí, un visionari de l’arquitectura, el disseny, el reciclatge, l’eficiència energètica, el co-working o la seguretat laboral. Gaudí entre vinyetes comptarà amb maquetes, eines i diversos objectes originals que complementaran el relat del còmic.



Jesús Alonso Iglesias i El Torres, autors de Els Fantasmes de Gaudí van enfocar la història cap al thriller en comptes de fer una biografia. Un cop de geni que ha comportat un gran reconeixement i prestigi als dos autors. Tot es desencadena quan l'Antonia, una caixera de supermercat, salva un home gran de morir atropellat i desencadena una sèrie de terribles esdeveniments als principals edificis construïts per Antoni Gaudí, on apareixen uns cadàvers amb unes mutilacions esfereïdores.

Dibbuks i l'aposta per Goya
 
Coberta de «Goya, lo sublime de lo terrible», de Dibbuks Foto: Dibbuks

Després de triomfar amb Gaudí, el duo del malagueny El Torres i el sevillà Fran Galán s'endinsaran en la vida i obra del pintor Francisco de Goya, que ha inspirat el còmic Goya. Lo sublime y lo terrible. L'obra, on el pintor interaccionarà amb personatges històrics com Manuel Godoy i la Duquessa de Alba, sortirà a l'octubre al segell editorial especialitzat Dibbuks

Segons detallava Ricardo Esteban, director editorial de Dibbuks en la roda de premsa de presentació, el còmic revisarà "el moment de bogeria i de pintures negres" de Goya, quan no sap si tot el que li passa en la seva ment és real o és imaginari. La història discorre sota una estètica "preciosista, goyesca i groga", omple de palaus amb aranyes penjant, i la seva publicació està prevista per al mes d'octubre, mentre el segell planeja el llançament –de moment posposat– de la faceta de Benito Pérez Galdós com a detectiu privat.


En la programació editorial de Dibbuks 2017, també hi destaca la "dramàtica i divertida" obra De tripas corazón, de Pozla, amb la història biogràfica de l'autor en la seva vivència com a pacient de la malaltia de Crohn. A l'abril, el segell publicarà Astrid Bromur. Cómo aniquilar al Ratoncito Pérez, de Fabrice Parme, una relectura sobre el famós ratolí, mentre que per a un públic una mica més gran, Dibbuks publicarà Valerosas, de Pénélope Bagieu, amb els dos lliuraments d'una sèrie de biografies de dones que "es van rebel·lar contra alguna cosa".

Una altra de les apostes destacades del segell serà el lliurament integral en un volum dels Dalton, d'Olivier Visoneau i Jesús Alonso, una obra que Esteban espera que tingui molt èxit. L'editor ha recordat que el passat mes d'octubre l'editorial Malpaso, amb seu a Barcelona, va adquirir el 70% de Dibbuks, una compra que s'ha fet efectiva aquest mes.
(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te membre de SócNació per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

Publicat per a Cap comentari:

dijous, 23 de març del 2017

Hassan Fathy, l'arquitecte genial dels totxos de fang

google li dedica un 'doodle'

Hassan Fathy, l'arquitecte genial dels totxos de fang

L'egipci, que va morir el 1989, va ser pioner en la recuperació de tècniques tradicionals per a l'arquitectura


Hassan Fathy, l'arquitecte genial dels totxos de fang

    EL PERIÓDICO / BARCELONA
    Dijous, 23 de març del 2017 - 13:08 CET

    Hassan Fathy va ser un arquitecte egipci emblemàtic per la seva tasca de recuperació dels mètodes de construcció tradicionals. Nascut el 23 de març de 1900 a Alexandria, aquest pioner de l'arquitectura sostenible va treballar amb materials com el fang i la terra, sempre respectant la tradició i valorant els estils de vida de cada lloc.
    Fathy, que també és conegut per ser poeta, músic i inventor, va aprendre l'ofici d'arquitecte a la Universitat del Caire. A l'inici de la seva carrera es va dedicar a la docència, però ràpidament va començar a dirigir projectes arquitectònics propis. Aquest dijous fa 117 anys del seu naixement (va morir el 1989) i Google li ha dedicat un 'doodle'.

    VENTILACIÓ NATURAL D'EDIFICIS

    Fathy utilitzava en els seus projectes estructures tradicionals, com arcs i 'malqaf' (també anomenat captador de vent o torre de vent), un dispositiu arquitectònic utilitzat per a la ventilació natural dels edificis. A més de preservar el llegat arquitectònic d'Egipte, Fathy va buscar noves fórmules d'edificar.
    Aquest arquitecte egipci també s'implicava en la construcció de comunitats i instruïa els seus habitants perquè sabessin mantenir casa seva després que ell acabés la feina. A Espanya Hassan Fathy és el responsable de Sa Bassa Blanca, a Mallorca, una construcció d'influència àrab que acull exposicions temporals.

    LA FITA DE NOVA GOURNA

    Un dels seus projectes més ambiciosos és la vila de Nova Gourna, a Luxor (Egipte). La va dissenyar i construir sense utilitzar materials moderns i cars com l'acer o el formigó. Ell mateix va explicar el projecte en un llibre que va publicar el 1969: 'Arquitectura per als pobres: un experiment a l'Egipte rural'.


    Fathy va adaptar Nova Gourna a les necessitats dels seus habitants, va treballar conjuntament amb ells i els va ensenyar tècniques arquitectòniques, com treballar els totxos. A la vila va construir un teatre, una escola, un mercat i una mesquita.
    El 'doodle' que aquest dijous li rendeix homenatge incorpora, d'una manera gràfica, una visió general de les seves tècniques i de la seva manera d'entendre l'arquitectura.

    Notícies relacionades

    Publicat per a Cap comentari:

    dimecres, 22 de març del 2017

    El final de la Sagrada Família

    El final de la Sagrada Família

    El final de la Sagrada Família

    Les difícils relacions històriques entre el temple i l’Ajuntament dificulten la culminació de l’obra
    CATALINA SERRA / ELENA FREIXA Barcelona ARA

    "Oi que pels Jocs Olímpics hi va haver un acord pel qual administracions en mans de diferents partits van fer un pla de treball conjunt per les obres, que van suposar enderrocar moltes cases i traslladar milers de veïns? Doncs si llavors va funcionar, per què ara no es pot plantejar un pla d’acció similar per la Sagrada Família?” Esteve Camps, president delegat de la junta constructora del temple, ho diu, com una opinió personal, al final d’una llarga trobada en què ha insistit moltes vegades que l’aspecte urbanístic és un problema de l’Ajuntament i que ells prou feina tenen a acabar les obres al seu solar.
    Un solar, cal dir-ho, que ha funcionat com un estat independent durant molts anys, fins al punt que a l’Ajuntament no hi havia entrat cap plànol fins aquest 2017. L’obra més emblemàtica de la ciutat, l’edifici més gran i que serà el més alt quan s’acabi la torre central de 172,5 metres s’ha fet sense que els inspectors municipals hagin revisat les obres. I això que avui fa 135 anys que es va posar la primera pedra. En tots aquests anys, les relacions entre el temple, propietat de l’arquebisbat de Barcelona, i els diferents consistoris municipals han variat en funció del seu color polític. Això no tenia gaire importància durant el franquisme, quan les obres es feien lentament a partir dels donatius dels fidels, però amb l’eclosió turística postolímpica la situació va canviar brutalment i les obres van patir una acceleració espectacular que va agafar la ciutat amb el pas canviat. L’objectiu de la junta és acabar tota la part arquitectònica el 2026, d’aquí nou anys, però encara no hi ha un pla clar sobre com culminar l’accés a la façana principal, que pot suposar l’enderrocament de pisos i la reubicació de centenars de persones.
    “El problema és que els consistoris només duren quatre anys, i quan hi ha el canvi, el nou que arriba no vol saber res del que ha fet l’altre -explica Camps-. Els nous, i ho trobo lògic, volen estudiar el tema abans de prendre una decisió i, com que el tema és complex, quan ho tenen mig negociat hi ha un altre canvi”. Ell, de fet, explica que quan va accedir al càrrec fa sis anys, el seu antecessor, Joan Rigol, li va assegurar que ho tenia gairebé tot tancat amb el consistori socialista. Després, Camps va pactar un altre pla amb el govern municipal convergent, també fins a l’extrem que estaven a punt de convocar un concurs internacional. Però amb l’arribada dels comuns les negociacions han tornat a començar de zero. I aquí és on som.
    Els comuns diuen que de moment el tema urbanístic i el planejament de la part afectada per l’accés a la façana de la Glòria “no és prioritari”. Aquest és el mantra. Mentrestant, això sí, s’han decidit a posar ordre finalment a la construcció. I és que el mite que la Sagrada Família no tenia llicència d’obres és cert, tot i que el 1885 es va demanar un permís a l’antic Ajuntament de Sant Martí de Provençals. No van obtenir resposta i per això la junta diu que les obres no són “il·legals” sinó que estan en una situació “anòmala”.
    El novembre de l’any passat, l’Ajuntament i el temple van acordar crear una comissió tècnica de treball per “normalitzar” la situació amb un projecte d’obres que donés cobertura tècnica i jurídica a la llicència. Segons explica Janet Sanz, tinent d’alcalde d’Urbanisme, fins ara ja s’han fet dues sessions de la comissió, i els equips tècnics del consistori i de la junta estudien no només el procés per tenir la llicència sinó també l’estat dels treballs que s’estan executant actualment. “La voluntat compartida és trobar la millor solució tant per a la ciutat com per a la continuïtat de les obres”, diu Sanz.
    “Quan tingui la llicència em diran què toca pagar, però cal tenir en compte que hi ha bonificacions en funció de l’acord amb la Santa Seu sobre la construcció de temples”, avisa Camps. El president delegat de la junta es revolta quan li recorden les acusacions que el temple no paga impostos. “Estem disposats a pagar tots els impostos que ens pertoquin per llei -diu-. Però l’IBI no l’hem de pagar perquè som una fundació, i l’IVA de les entrades tampoc perquè està ben clar a la butlleta que és un donatiu per a la construcció del temple, i això està certificat per l’Agència Tributària. El que sí que paguem és l’IVA de tot allò que venem a la botiga, i quan toqui pagarem la llicència”.
    De fer-se càrrec del reallotjament dels veïns afectats tampoc no en vol sentir a parlar. Almenys de moment, fins que no hi hagi una negociació més clara sobre el tema. “És la Sagrada Família qui ha de tenir la iniciativa i moure peça si té interès a fer l’escalinata. Nosaltres, per ara, només ens centrem a regularitzar el tema de la llicència”, explica Montserrat Ballarín, regidora del districte i negociadora amb uns veïns que reclamen pacificar una zona aclaparada per l’allau de turistes. “La ciutat s’hi vol implicar i, encara que confiem en els arquitectes de la Sagrada Família, pensem que hi ha d’haver un control públic per part dels serveis tècnics municipals sobre el que està passant. I ara ells estan disposats a col·laborar”.
    Qui els espera amb candeletes és Daniel Mòdol, el regidor d’Arquitectura que va comparar el temple amb una mona de Pasqua -un símil, d’altra banda, que ja havia fet el mateix Dalí-. Mòdol explica que les futures actuacions en el temple hauran de passar per una renovada comissió municipal de qualitat arquitectònica que serà vinculant. No serà retroactiva, però, i només se centrarà en el que es faci en el futur en un temple que, per a ell, ja fa molts anys que va deixar de ser de Gaudí.
    Però tant si hi ha acord final com si no, les obres no s’aturaran. Això és segur. “Podem acabar l’edifici el 2026 si es manté el ritme actual d’ingressos -diu Camps-. I ho podem fer tot a casa nostra sense necessitat d’ocupar més espai. Seria un disbarat, perquè es perdrà la perspectiva, però la basílica podria funcionar perfectament”, afegeix. Quan li demanaven quan s’acabaria el temple, Gaudí deia que el seu client, Déu, “no té pressa”. Els seus representants a la Terra, però, ja fa temps que en tenen. I molta. I no sembla preocupar-los si la ciutat no hi arriba a temps.
    image-alt

    Per saber-ne més

    Jordi Faulí: "Un cop acabada respondrà d’una manera clara al que Gaudí havia pensat"

    Publicat per a Cap comentari:

    La estación de metro más bonita del mundo

           

      La estación de metro más bonita del mundo

      Se llama Toledo, está en Nápoles y es un auténtico museo subterráneo con obras de prestigiosos artistas mundiales.

      Noelia Ferreiro
       | 
      Foto: CAHKT / iStock
      Stendhal lo dejó claro en uno de sus apuntes viajeros: “No olvidaré jamás la Vía Toledo ni todos los otros barrios de Nápoles”. Poco imaginaba el autor más sensibilizado con la belleza que, siglos después, bajo esa misma calle que tanto le había marcado, se abriría un espectáculo visual único, seguramente capaz de potenciar su síndrome.
      La estación de Toledo viene a hacer literal la definición de arte underground en esta ciudad italiana tan caótica como hermosa. Porque esta parada de la línea 1 del metropolitano es un auténtico museo a 50 metros de profundidad. No en vano, el diario británico The Daily Telegraph la ha encumbrado recientemente como “la estación más bonita del mundo”.
      Inaugurada en el año 2012, se trata de uno de los accesos a los Barrios Españoles (Quartieri Spagnoli), el distrito más popular, donde se condensa la más auténtica esencia napolitana: la ropa tendida, las calles laberínticas, las motorinos que se cruzan anárquicas… todo muy al estilo neorrealista, como una película de los años 50.
      CAHKT / iStock
      Bajo tierra, sin embargo, todo cambia de repente. Nada de ruido, nada de caos y, a cambio, todo un torrente de ingenio, toda una explosión de arte. Empezando por la salida Montecalvario, con un inmenso cráter que conecta el nivel de la calle con el hall que da paso a las profundidades. Aquí, iluminado con luz natural que se vierte desde la claraboya, el transeúnte se encuentra con un paisaje marino compuesto por miles de mosaicos de Bisazza que revisten las paredes en una degradación de azules. Un diseño que tiene autoría española: la del arquitecto Oscar Tusquets Blanca, que lo ideó como una representación del movimiento del mar, con el que dieron las excavaciones al perforar la tierra. Y que, además, queda perfectamente integrado con los restos de una muralla del periodo aragonés que también fueron encontrados en las entrañas.
      Pero si descender por las escaleras mecánicas como quien desciende al fondo de los océanos es una experiencia onírica, igual de gratificante resulta acceder al metro por su segunda entrada. Aquí encontramos Engiadina, un gigantesco panel de cerámica de Francesco Clemente, y pocos pasos más adelante la colorida obra El Vuelo, del matrimonio formado por Ilya y Emilia Kabakov.
      Zoonar GmbH / Alamy Stock Photo
      Pero con esto no acaba todo. En esta suerte de exposición subterránea como si de una prestigiosa pinacoteca se tratara, también aparece la serie de Shirin Neshat con fotos de Luciano Romano, que lleva por título una curiosa sentencia: El teatro es vida. La vida es teatro. No preguntes dónde se ha ido el amor. Y en un largo pasillo, mientras se salva la distancia sobre una pasarela mecánica, el viajero puede entretenerse con los múltiples rostros de Oliviero Toscani en su pieza Razza Humana. Dicen que son rostros de la gente corriente napolitana.
      La de Toledo no es la única estación de la ciudad agraciada con diseño especial. En realidad forma parte del programa Estaciones de Arte, encargado a arquitectos de renombre tanto locales como internacionales. Así, mientras en Vanvitelli hallamos las luces de neón de Mario Merz, en Dante sorprende una inquietante instalación de zapatos de Jannis Kounellis. Y ello por no citar la estación Municipio, alumbrada por Alvaro Siza y Eduardo Souto de Mura, que incluye su propio museo. ¿Hay alguna manera más bonita y estimulante de emprender el camino al trabajo?
      Salvatore Micillo / iStock
      Publicat per a Cap comentari:

      Així sona 'Big boys', el primer 'single' del disc pòstum de Chuck Berry

      Així sona 'Big boys', el primer 'single' del disc pòstum de Chuck Berry

      El disc que la llegenda del rock va gravar abans de morir es publicarà el 16 de juny amb el títol 'Chuck'


      Així sona 'Big boys', el primer 'single' del disc pòstum de Chuck Berry
      PABLO PORCIUNCULA
        EL PERIÓDICO / BARCELONA
        Dimecres, 22 de març del 2017 - 17:11 CET
        'Big boys', el primer 'single' del disc pòstum que va deixar gravat Chuck Berry abans de morir el cap de setmana passat, ja es pot escoltar, com una presentació de l'àlbum, el primer des de 'Rock it', del 1979, que es publicarà el 16 de juny amb el títol de 'Chuck'.

         “When I was just a little boy like you, I wanted to do the things the big boys do", canta Chuck Berry en aquest tema, que arrenca amb un 'riff' de guitarra que recorda el del seu clàssic 'Johnny B. Goode'. Algunes de les cançons de l'àlbum daten dels anys 80, i la resta van ser gravades en els tres últims anys de vida de Berry, malgrat la seva delicada salut.





        La llegenda del rock'n'roll havia gravat en diversos estudis de Saint Louis 10 temes, vuit de la seva autoria, amb la participació d'artistes convidats com Gary Clark Jr., Tom Morello, Nathaniel Rateliff i la base del seu grup habitual, compost pel seu fill Charles Berry Jr., la seva filla Ingrid Berry, el seu net Charles Berry III, el baixista Jimmy Marsala, el teclista Robert Lohr i el bateria Keith Robinson.
        La companyia discogràfica també ha fet pública la 'tracklist' del disc, amb títols com 'Darlin', 'Jamaica Moon', 'Wonderful woman', 'Big boys', 'You go to my head', '3/4 Time (Enchiladas)', 'She still loves you', 'Dutchman', 'Eyes of man' i 'Lady B. Goode', composta com "una seqüela espiritual" de 'Johnny B. Goode'.


        Notícies relacionades


        Publicat per a Cap comentari:

        diumenge, 5 de març del 2017

        La Barcelona dels Pritzker: 11 arquitectes que han deixat empremta a la ciutat

        La Barcelona dels Pritzker: 11 arquitectes que han deixat empremta a la ciutat

        Les obres d’arquitectes com Richard Meier, Álvaro Siza, Rafael Moneo, Norman Foster i els RCR dialoguen amb el teixit de la ciutat
        ANTONI RIBAS TUR Barcelona
        La Torre Agbar a la plaça de les Glòries / CRISTINA CALDERER
        “Històricament, Barcelona l’han fet arquitectes barcelonins. Les grans apostes urbanes s’han fet des d’aquí, per bé i per mal”, afirma l’arquitecte Jaume Prat. “Tot i que el Pla Macià és de Le Corbusier, el va desenvolupar amb arquitectes locals -afegeix-; el planejament de la Vila Olímpica sorgeix del despatx d’Oriol Bohigas, i el Fòrum també està fet aquí, malgrat que hi ha intervencions d’arquitectes estrangers”. A més de l’impacte d’aquestes transformacions, a Barcelona han deixat el seu segell onze despatxos guardonats amb el premi Pritzker, el Nobel dels arquitectes, com els de Richard Meier, I.M. Pei, Frank O. Gehry, Álvaro Siza, Norman Foster, Herzog & de Meuron, Toyo Ito, Jean Nouvel i Richard Rogers. Fins a l’última edició del guardó, el més pròxim era Rafael Moneo. Des de dimecres, RCR són els primers catalans que l’aconsegueixen. “De molts d’ells destacaria la gran professionalitat -apunta Prat-, i que tenen una capacitat de fer recerca i desenvolupament brutals. Treballen en una doble via: tenen la visió de l’autor, que fa que els seus edificis puguin tenir un caràcter icònic, i també tenen al darrere empreses potents que fan que els edificis funcionin i siguin rendibles”.
        "Existeix la idea subjacent de voler fer de la ciutat un àlbum de cromos, però a Barcelona no ha passat tant com a Nova York i Londres"
        Jaume Prat Arquitecte
        Els primers d’aquests arquitectes que van desembarcar a Barcelona -Meier, Gehry i Álvaro Siza- ho van fer arran de la gran transformació que la ciutat va experimentar amb els Jocs Olímpics. I els suïssos Herzog & de Meuron van arribar amb un altre canvi de fesomia de la ciutat, el Fòrum de les Cultures. Amb aquests noms Barcelona ha potenciat el seu prestigi en el mapa global de l’arquitectura, però aquest fenomen també ha rebut crítiques i sovint s’ha dit que Barcelona no té les obres més reeixides d’aquests arquitectes. “Existeix la idea subjacent de voler fer de la ciutat un àlbum de cromos, però a Barcelona no ha passat tant com a Nova York i Londres. En canvi, Berlín va fer l’aposta contrària: molts dels bons edificis que hi ha són d’arquitectes estrangers. Aquí no ha passat això”, diu Prat.
        "Barcelona ha tingut la sort de tenir un nivell arquitectònic mitjà molt acceptable"
        Roger Subirà Arquitecte
        En aquest sentit, l’aportació d’aquests professionals està emmarcada per l’arquitectura catalana recent. “El gran èxit de Barcelona és l’espai públic. I també ha tingut la sort de tenir un nivell arquitectònic mitjà molt acceptable”, afirma Roger Subirà, arquitecte i director de l’últim congrés d’arquitectura del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. “A diferència de ciutats com Londres i Berlín -diu Subirà-, la nostra postmodernitat ha sigut més una manera de fer que no una sèrie d’estils molt personals”.
        La importància de l’urbanisme
        “Els edificis no estan mai sols”, afirma la directora de la Fundació Mies van der Rohe, Anna Ramos. “A alguns dels edificis d’arquitectes premiats amb el Pritzker se’ls ha demanat tensionar l’espai i convertir-se en un punt d’atracció, i ho han aconseguit”, subratlla.
        “A alguns edificis Pritzker se’ls ha demanat convertir-se en un punt d’atracció, i ho han aconseguit"
        Anna Ramos Directora de la Fundació Mies van der Rohe
        En aquest sentit, el teixit urbà és cabdal i com ha evolucionat també ha marcat el caràcter de les obres. “Quan tens una ciutat la conformació de la qual té prou força, com és el cas de l’Eixample i dels diferents barris de Barcelona, els edificis nous tenen unes condicionants que han de respectar, i aleshores no desentonen”, explica l’arquitecta i professora de l’ETSAB Zaida Muxí. Per això, marca un punt d’inflexió a la ciutat amb el desenvolupament del districte 22@, la zona de Diagonal Mar i, a l’Hospitalet de Llobregat, la urbanització de la plaça Europa. “En les zones que es van voler més lliures i més globals, crec que l’espifien gairebé tots aquests arquitectes. Es va voler desfer la cotilla de l’Eixample i l’urbanisme es va afeblir. A l’Eixample pots tenir una obra de Gaudí en una cantonada, i no passa res. En canvi, en aquestes zones els edificis ja no formen un conjunt i s’acaben convertint en un poti-poti”, subratlla.
        "Quan es desfà la cotilla de l’Eixample, l’urbanisme s'afebleix"
        Zaida Muixí Arquitecta i professora de l'ETSAB
        Encara hi podria haver hagut més Pritzkers a Barcelona si no s’haguessin quedat al calaix dos projectes de la desapareguda Zaha Hadid: la Torre Espiral i la plaça de les Arts. I tampoc no es va construir una torre de Gehry a la Sagrera. En canvi, a Santa Coloma de Gramenet Eduardo Souto de Moura sí que va aixecar el complex La Pallaresa. “Un edifici que hauríem de reivindicar molt és l’estació de Sants, dels RCR. És el gran projecte d’aquests arquitectes que Barcelona es mereix tenir”, conclou Roger Subirà.

        Els arquitectes d’elit que han deixat empremta a la ciutat

        01. Richard Meier
        Macba (1995)
        La joia de la corona del pla urbanístic anomenat Del Liceu al Seminari. La construcció d’un edifici blanc que beu de Le Corbusier i dels pioners de l’arquitectura moderna al cor del Barri Xino va tenir gairebé més impacte que les qualitats del mateix edifici. És una de les primeres grans obres d’un arquitecte estrella a Barcelona.
        02. Frank O. Gehry
        El peix de la Vila Olímpica (1992)
        L’autor del Guggenheim de Bilbao també ha bolcat en els seus edificis la seva fascinació pels peixos, com es pot observar en aquesta pèrgola monumental de 56 metres de llargada i 35 d’alçària ubicada a la vora de l’Hotel Arts. Havia de ser transitable.
        03. Álvaro Siza
        Centre meteorològic de la Vila Olímpica (1992)
        El pla de la Vila Olímpica preveia que l’edifici fos cúbic, però l’arquitecte va voler fer un cilindre. “Aquest fet millora molt la seva condició urbana”, diu Jaume Prat. Tot i que no ha tornat a construir a Barcelona, Siza ha realitzat altres treballs a prop, com el Teatre-Auditori de Llinars del Vallès i les piscines del Parc Esportiu de Cornellà de Llobregat.
        04. Rafael Moneo
        L'Auditori (1999)
        A Barcelona hi ha obres d’aquest arquitecte de totes les mides, des de l’interiorisme de la galeria Joan Gaspar, dels anys 70, fins a dues grans obres com L’Auditori -que dialoga amb l’entorn a través del formigó i l’acer corten - i l’Illa Diagonal, creada a quatre mans amb el desaparegut Manuel de Solà-Morales. També destaca per la capacitat de fer ciutat.
        05. Ieoh Ming Pei
        World Trade Center (1999)
        Les quatre torres que formen el complex evoquen la forma d’un vaixell i formen part del procés de regeneració del port que va arrencar a mitjans dels anys 80.
        06. Norman Foster
        Torre de Telecomunicacions de Collserola (1992)
        A més de ser una de les icones de la Barcelona olímpica, és l’edifici més alt de Barcelona: fa 288 metres, més de 100 per sobre de la Sagrada Família quan estigui finalitzada. És fruit de la voluntat de l’Ajuntament de Barcelona d’evitar la proliferació de les antenes de telecomunicacions necessàries per als Jocs Olímpics concentrant-les en una sola torre.
        07. Herzog & de Meuron
        Edifici Fòrum (2004)
        L’afany experimental d’aquest duet d’arquitectes suïssos no deixa indiferent a ningú. Del triangle que avui és el Museu Blau se’n van haver de reparar revestiments de l’interior i també se’n va criticar el cost. Malgrat tot, també juga un paper urbanístic estratègic: “Està traçat segons les alineacions lògiques de l’entorn. I com que s’aixeca i la ciutat li passa per sota, dota aquella àrea d’una condició urbana brutal i millora tot el que hi ha al seu voltant”, diu Prat.
        08. RCR
        Biblioteca Joan Oliver (2007)
        Els últims premis Pritzker també se saben adaptar a un context tan dens com l’Eixample i treure suc a un projecte que inclou diversos usos: la Biblioteca Joan Oliver, un centre per a la tercera edat i el pati d’interior d’illa. També han dissenyat l’interiorisme del restaurant Enigma, d’Albert Adrià.
        09. Jean Nouvel
        Torre Agbar (2005)
        La comparació de l’edifici amb la Sagrada Família va aixecar polseguera. Malgrat tot, Nouvel va dissenyar un gratacel amb tanta entitat que fins i tot ha mantingut el nom a nivell popular després de canviar de propietaris. A més, Jean Nouvel és un dels arquitectes internacionals amb més obra a Barcelona: també són seus la Fàbrica Moritz, el Parc del Centre del Poblenou i, a l’Hospitalet, l’Hotel Catalonia Fira.
        10. Toyo Ito
        Hotel Porta Fira (2010)
        Aquest arquitecte ha llegit el context barceloní a través d’un col·lega local que el fascina: Antoni Gaudí. La seva empremta és evident al recinte de la Fira, a l’Hotel Porta Fira i a la façana de l’edifici Suites Avenue, al passeig de Gràcia.
        11. Richard Rogers
        Centre Comerical Arenas (2011)
        La conversió de l’antiga plaça de toros de Les Arenes en un centre comercial arrenca amb una solució agosarada: convertir la façana en una pell sostinguda per una gran corona metàl·lica. Les obres van patir problemes financers i les van acabar el despatx Alonso Balaguer. Rogers també és l’autor de l’Hotel Hesperia Tower, a l’Hospitalet.
        Contingut relacionat
        Etiquetes

        Publicat per a Cap comentari:
        Subscriure's a: Missatges (Atom)