diumenge, 17 de desembre del 2017

Tret de sortida de l’Any Guinovart

CULTURA > ART I MUSEUS

Tret de sortida de l’Any Guinovart


Setze exposicions són la columna vertebral del cicle, que vol mostrar les diverses cares de l’artista


Per: Redacció
15.12.2017  02:00
Dimarts va fer deu anys de la mort de l’artista Josep Guinovart i la Fundació Privada Espai Guinovart d’Agramunt ha organitzat un ampli programa d’exposicions, taules rodones, lectures, concerts i projeccions de documentaris. L’objectiu és redescobrir aquest artista que va conrear la pintura, l’escultura, el gravat, la il·lustració, l’escenografia i el cartellisme. Per això, la columna vertebral de les activitats de l’Any Guinovart són les exposicions, que mostren les diverses cares de l’artista, com ara el seu lligam amb el món de la música, el Guinovart figuratiu del 53 o el que aprofundeix en les arrels.
Les dues primeres exposicions del cicle s’acaben d’inaugurar. Són ‘Temps de cartells‘, a l’Harmonia –el Museu de l’Hospitalet de Llobregat–, i ‘Mestre d’Amor‘, a la Fundació Antiga Caixa Terrassa. La primera és una mostra antològica que permet a l’espectador de descobrir l’evolució plàstica de l’artista mitjançant els cartells. I l’altra és una selecció d’obres de Guinovart que en mostren el vessant més sensual. És un viatge per la seva iconografia eròtica, des del començament fins a les últimes peces que l’autor va fer sobre aquest àmbit. Tot plegat per a descobrir que la sexualitat pot esdevenir una forma de comunicació que va més enllà de l’aspecte purament físic.
Per una altra banda, la dècada de 1950 serà l’eix central de la mostra que es podrà veure aquest mes al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Amb la guia del professor Àlex Mitrani, l’espectador podrà descobrir obres significatives d’aquesta època. I en aquesta mateixa línia, l’Institut Francès de Barcelona oferirà la mostra ‘Guinovart le parisien’, amb les peces que va fer durant l’estada que va fer a París l’any 1953, que va significar un punt d’inflexió en la seva trajectòria.
El Museu d’Art de Girona presentarà l’abril de l’any vinent un repàs dels referents de Guinovart. També a Girona, la Fundació Parramon Ventalló farà un recorregut per les etapes de la seva trajectòria vital a ‘Transitant Guinovart’. Al Museu d’Art Modern de Tarragona s’hi podrà veure la mostra ‘On conflueixen la terra i el mar’, per difondre dos eixos fonamentals del seu univers: les terres de Ponent i la mar Mediterrània. I encara el Museu de Lleida proposarà un diàleg de l’obra de Guinovart amb les peces històriques del centre, a l’exposició ‘Agramuntophitecus’.
Quant a la Fundació Espai Guinovart Agramunt, el projecte expositiu ‘Patrimoni’ la convertirà en un museu de museus de Guinovart, amb peces molt significatives procedents de diverses institucions de Catalunya, com ara ‘Oval’, del Palau de la Generalitat, i ‘La porta’, del parlament.
La Fundació Fran Daurell disseminarà l’estiu vinent un gran nombre d’escultures de Guinovart pel Poble Espanyol i a la mostra ‘Gu-inno-vart’ del Museu de la Música de Barcelona farà un recorregut pels estils musicals que van inspirar bona part de la seva obra. La música també serà la protagonista de ‘Variacions Chopin’, que es podrà veure a la Cartoixa de Valldemossa aquest estiu.
L’Any Guinovart es tancarà amb una gran retrospectiva a la Fundació Vila Casas. Serà cocomissariada per Llucià Homs i Marko Daniel, actual director de la Fundació Miró, i serà una mostra que proposarà noves lectures de la seva obra.


[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]

Publicat per a Cap comentari:

dijous, 14 de desembre del 2017

Bob Dylan actuarà al Liceu al març del 2018

Música



Bob Dylan actuarà al Liceu al març del 2018

El Nacional
Foto: Efe
Barcelona. Dimarts, 12 de desembre de 2017
bob dylan acn
El cantant Bob Dylan actuarà al Gran Teatre del Liceu de Barcelona en dos concerts, els dies 30 i 31 de març del 2018, en el marc de la programació del festival Guitar BCN 2018, segons ha comunicat aquest dimarts la promotora The Project. Es tractarà del primer cop que Dylan actua en el Gran Teatre del Liceu.
La primera visita a Catalunya de Bob Dylan des que li va ser concedit el premi Nobel de Literatura el 2016, forma part de la seva gira "interminable" denominada Never Ending Tour.
En aquests concerts, Dylan presenta la seva última producció, el Trouble No More, una recopilació de gravacions inèdites del període 1979-81 aparegudes ara en un doble CD.
BOB DYLAN EFE
MÚSICABob Dylan recull el Nobel de Literatura quatre mesos després El Nacional
Bob Dylan in Toronto (1)
MÚSICABob Dylan recollirà finalment el Nobel aquest cap de setmana El Nacional
Letras Bob Dylan Malpaso
LLIBRESLa poesia de Dylan, accessible a tots amb les seves 'Letras completas' Gustau Nerín
patti smith efe
PREMIS NOBELVÍDEO: Patti Smith es queda en blanc interpretant Dylan als Nobel El Nacional
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, 6 de desembre del 2017

Qu' est Ce Que Tu Croyais - Live Tour Eiffel 2000

Publicat per a Cap comentari:

Mor Johnny Hallyday, l'ídol francès dels 110 milions de discos venuts

Música

Mor Johnny Hallyday, l'ídol francès dels 110 milions de discos venuts




Xavier Borràs | 06/12/2017 a les 10:42h
Arxivat a: Cultura , música, Johnny Hallyday, rock, pop, Johnny Halliday


Amb la mort de Johnny Hallyday, pseudònim de Jean-Philippe Smet, la matinada del dimarts 5  al dimecres 6 de desembre, a l'edat de 74 anys, desapareix una llegenda de la cançó francesa. L'artista es va convertir en un mite vivent a França, havent conquistat un gran públic que va apreciar tant la seva personalitat i la seva sensibilitat com les seves cançons. Durant la seva fenomenal carrera, amb més de mil títols registrats, va compondre cent cançons i va vendre 110 milions de discos.

"Johnny Hallyday se n’ha anat”, ha dit l'esposa del cantant, Laeticia, en un comunicat enviat a l’agència France-Presse. “Escric aquestes paraules sense creure-me-les. Però, és així. El meu home ja no hi és. Ens ha deixat aquesta nit com ha viscut al llarg de la seva vida, amb valentia i dignitat”. No hi havia gaires esperances els últims dies després d'haver estat hospitalitzat durant un mes per insuficiència respiratòria de resultes d'un càncer de pulmó. Després de sis dies a la clínica Bizet del districte 16 de París, Johnny Hallyday va decidir tornar a casa seva a Marnes-la-Coquette, on ha mort.





L'Eliseu ha respost ràpidament. "Tots tenim en nosaltres alguna cosa de Johnny Hallyday", ha dit Emmanuel Macron, en un llarg comunicat publicat dimecres a la matinada. "De Johnny Hallyday no no oblidem el nom, la gola, la veu, o especialment les interpretacions que, amb aquest cru i sensible lirisme, pertanyen plenament a la història de la cançó francesa. Va portar part d'Amèrica al nostre panteó nacional", afegeix el text. “Sento una immensa tristesa, però al mateix temps em sento alliberat perquè va sofrir molt. I no ens agrada veure que els que estimem sofreixin", ha dit el cantant Michel Polnareff a BFM-TV. "Sempre estarà amb nosaltres (...) Sempre ha estat un heroi. Era algú que ens va inspirar molt, que tenia una extraordinària força de caràcter. Va ser un gran exemple per a tots nosaltres ", ha afegit.

El 1959, va participar en el programa de televisió "París cocktail" i el director artístic de Vogue el va contractar durant un any. Al març de 1960 va publicar un primer disc, amb títols com “T’aimer follement” et “Laisse les filles”. El mateix any, al juny, va publicar un segon disc, Souvenirs souvenirs, que va ser el seu primer èxit. Aquest va ser el veritable començament de la seva carrera professional. Va començar a actuar a l'escenari i va triomfar en el primer festival de rock organitzat al Palais des Sports en 1961. Va actuar a l'Olympia i va publicar l'àlbum Hello friends, en referència al famós programa de ràdio creat el 1959 a Europe 1. I va esdevenir l’ídol dels joves.

Per bé que no va ser el primer a cantar rock a França, sí que, el 1960, va ser el primer a popularitzar-lo. Després del rock, va llançar el twist i el mashed potato (puré de patata) i de vegades era criticat per cedir massa a la moda musica. Les diverses tendències musicals que va desenvolupar, el rock 'n' roll, pop, rhythm and blues, soul, rock psicodèlic, tenen els seus orígens en el blues, tot i que també va ser un bon intèrpret de moltes balades. La seva contribució a l'escena francesa també va ser important.

La seva carrera va ser recompensada amb 40 discos d'or, platí i diamant i 10 Grammys, una discografia oficial amb 50 discos d'estudi i 29 àlbums.
 

Johnny Hallyday ha mort aquesta matinada al seu domicili de Marnes-la-Coquette, al carrer de Maurice Chevalier.

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)



Publicat per a Cap comentari:

dimarts, 5 de desembre del 2017

Mor el músic Carles Santos

Cultura

Mor el músic Carles Santos

Ho ha comunicat l'Ajuntament de Vinaròs

elMón
El compositor Carles Santos, que també va estar reclòs a la Model.
El compositor Carles Santos | Jordi Borràs
El compositor, pianista i director Carles Santos ha mort aquest dilluns als 77 anys, per causes que no han transcendit. L'Ajuntament de Vinaròs, el seu poble natal, ha lamentat la seva mort a través d'un comunicat, i ha manifestat el seu "profund dolor". El consistori també ha volgut recordar "l'home i l'amic", i ha traslladat el seu suport als familiars i amics de l'artista.

Santos va ser compositor i director musical però també va exercir altres disciplines artístiques com la fotografia i el cinema, la literatura i l'escultura. Entre el seu palmarès destaca el premi Nacional de Música de Ministeri de Cultura en la modalitat de composició, els premis Nacionals de Composició i teatre de Catalunya i el premi Ciutat de Barcelona a la Projecció Internacional. Santos també havia rebut la Creu de Sant Jordi i el Miquelet d'Honor de la Societat Coral El Micalet de Valencia.
Publicat per a Cap comentari:

diumenge, 23 de juliol del 2017

El món de Giorgio de Chirico arriba al CaixaForum

Cultura > Art i museus

El món de Giorgio de Chirico arriba al CaixaForum


Exposició retrospectiva de l’artista italià, que és considerat el pare de la pintura metafísica



Per: Redacció
21.07.2017  02:00

S’acaba d’inaugurar al CaixaForum de Barcelona una exposició retrospectiva de l’artista italià Giorgio De Chirico, que fa un ampli recull de les seves pintures, escultures, dibuixos, aquarel·les i litografies. La mostra El món de Giorgio de Chirico. Somni o realitat aplega 142 peces de l’autor datades entre 1913 i 1976. La majoria de les obres provenen de la Fondazione Giorgio e Isa de Chirico, col·laboradora en l’organització, i una desena de la Galleria Nazionale d’Arte Moderna de Roma.
Giorgio de Chirico és conegut per haver estat un dels inspiradors del surrealisme a través de l’estètica metafísica, que a l’exposició es pot veure, sobretot, en forma de pintures. La seva obra no es limita a un sol estil, i s’endinsa alhora en l’art clàssic i en l’art modern. La mostra s’estructura en sis parts, dividides per temes i ordenades cronològicament, en què es poden veure tots els contrastos artístics de De Chirico. Des dels retrats fins als interiors metafísics, l’artista viatja d’una època a una altra. Al públic, fins i tot, li pot semblar que veu obres d’artistes diferents.
Entre els elements més distintius de l’obra de l’autor hi ha les places d’Itàlia, símbols de l’art metafísic, i els maniquins. Es tracta d’un joc entre la realitat i la ficció, en què els personatges es converteixen en objectes i es perd el sentit de la perspectiva. Unes altres obres destacades de la mostra són les escultures dels arqueòlegs, amb qui Giorgio de Chirico s’identificava com a col·leccionistes del món, i els quadres enigmàtics dels banys misteriosos.
El recorregut acaba amb un retorn al passat en forma de cavallers barrocs i gladiadors clàssics. L’obra juga amb el temps en tot moment, de manera que hom pot trobar, per exemple, un quadre en què es representen alhora temples clàssics i castells renaixentistes. En definitiva, l’exposició demostra la gran capacitat de l’artista de representar la història de la humanitat.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]

Publicat per a Cap comentari:

dimarts, 27 de juny del 2017

Origen, la nova novel·la de Dan Brown

Publicat per a Cap comentari:

diumenge, 25 de juny del 2017

Onze anys per culminar la Sagrada Família

Publicat per a Cap comentari:

La filmació inèdita d'Antoni Gaudí

Publicat per a Cap comentari:

dissabte, 24 de juny del 2017

En Gaudí, mestre

ABANSD’ARA

En Gaudí, mestre

De la necrològica de Lluís Bonet i Garí (Argentona, 1893 - Barcelona, 1993) per a La Publicitat (11-VI-1926) en la mort, el dia abans, d’Antoni Gaudí (Reus, 1852 - Barcelona, 1926). L’autor de l’article n’era deixeble. Avui és el 165è aniversari del naixement de Gaudí. Caricatura de Feliu Elias, Apa (Barcelona, 1876-1948), publicada en aquella edició del diari.
LLUÍS BONET I GARÍ 1926 Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús



[...]
Tota la seva obra està estructurada sota una mateixa finalitat, res passatger no li fa tòrcer el camí, subjecta sàviament els materials donant-los les formes pròpies dels seus elements de formació d’acord amb la visió constant que tenia de la naturalesa. Les facilitats constructives del dia les adapta degudament per a posar-les al seu servei, i si no coneixia prou be els materials per a poder-los usar, els assajava degudament. Per a ell, doncs, aquestes qüestions no li eren cap preocupació, la claredat plàstica de la seva visió trobava camí lliure per a desenvolupar el concepte més enlairat de la seva arquitectura, i per això la seva obra no queda esmicolada per ella mateixa, i per això les seves obres són tot elegància i plenes de sinceritat, i reconeixent ell mateix aquesta gràcia que Déu li havia concedit, humilment, no s’admirava de veure fàcilment i amb rapidesa la solució de qualsevol concepte arquitectònic. La unitat de les seves obres no ens ha d’estranyar, ja que cada una d’elles particularment era un estudi per aplicar al temple de la Sagrada Família, que és l’obra de la seva vida: obra inacabada que és deure de tots de continuar dignament, ben segurs que mai hi faltarà el seu esperit ni encert en la direcció. Sortosament aquests deu darrers anys En Gaudí ens ha deixat el tresor millor per a la seva obra. Sense ell haurien pogut eixir divagacions en l’aplicació de les formes arquitectòniques, fent dubtar als que segueixin els seus plans pel mitjà de superfícies reglades, però el traçat geomètric d’ell, els ha donat una claredat gràfica completament nova que facilitarà la interpretació de tot el que ell projectava per al grandiós Temple. Aquests estudis dels seus darrers anys són les aplicacions de la geometria de l’espai a la seva arquitectura; sense ella, les formes mares, no trencades, que veiem en les seves obres no haurà pogut deixar-les en cap projecció, sinó en un gran model intervingut curosament per ell, difícil i quasi impossible d’executar en tots els detalls. La plàstica gaudiniana podrà interpretar-se amb les formes geomètriques del parabòlvid, hiperbòlvid, lliproid, i elicoid tan sàviament estudiades per ell fins a trobar-s’hi propietats fins ara desconegudes. [...]

Publicat per a Cap comentari:

25 de juny de 1967: els Beatles en directe amb el satèl·lit de la televisió

25 de juny de 1967: els Beatles en directe amb el satèl·lit de la televisió

Avui fa cinquanta anys de la primera emissió de televisió simultània i en directe arreu del món a través d’un satèl·lit · La BBC va presentar els Beatles cantant 'All you need is love' · Joan Josep Isern va ser espectador d’aquella emissió i ara ens explica els seus records

Per: Joan Josep Isern
24.06.2017  22:00
Fa mig segle, el 25 de juny de 1967 va caure en diumenge. Com enguany. Devia ser un dia de xafogor intensa perquè els de casa havíem anat a prendre la fresca a les pinedes de Viladecans –arran de mar i una mica més enllà del camp d’aviació– amb la furgoneta que el pare tenia per a la feina.
Aquell dia, però, no hi va haver temps per al bany de mitja tarda (calia esperar dues hores com a mínim per evitar talls de digestió): tot just enllestit el dinar sota un pi, vàrem tornar cap a casa perquè aquella tarda prometia de ser molt especial.
Televisión Española (TVE) havia anunciat uns dies abans ‘Nuestro mundo’, la primera retransmissió televisiva en directe via satèl·lit que, durant dues hores i mitja, va anar connectant, l’una darrere l’altra, les televisions de catorze països dels cinc continents.
(Val a dir que el projecte inicial implicava una vintena de països, però les televisions de l’òrbita soviètica es varen retirar com a protesta per la Guerra dels Sis Dies esdevinguda tot just dues setmanes abans.)
Quatre-cents milions d’espectadors
Les regles del joc eren senzilles: cada cadena disposava de deu minuts per a presentar en rigorós directe activitats relacionades amb la seva quotidianitat. L’única condició que es va posar va ser que els protagonistes no fossin ni caps d’estat ni polítics. Una targeta de presentació, doncs, feta al gust de cada país que, pel que conten les cròniques, aquella tarda va aplegar davant els televisors d’arreu del món quatre-cents milions d’espectadors.
Feia cinc anys que s’havia posat en òrbita el Telstar, el primer satèl·lit de comunicacions, i també que John Glenn havia fet el primer vol tripulat per un americà al voltant de la Terra (el rus Iuri Gagarin ja ho havia fet l’any anterior; per no parlar de la gossa Laika, que va volar el 1957). En conseqüència, fa mig segle, la denominada ‘cursa espacial’, un ingredient no pas menor de la guerra freda, estava en plena ebullició i qualsevol novetat relacionada de prop o de lluny amb els coets, l’espai i la tecnologia tenia garantit el màxim interès de la gent. I això que encara faltaven dos anys per veure Neil Armstrong fent saltirons a la Lluna…
La retransmissió de ‘Our World’ –batejat aquí com ‘Nuestro mundo’– tenia, però, un al·licient especial, ja que s’havia fet córrer la notícia que ,en la connexió amb la BBC, la cadena que tancava el programa, hi hauria una sorpresa relacionada amb els Beatles.
Zefirelli i McLuhan
Entre el que puc recordar i el que he llegit després, diria que Itàlia va presentar el rodatge de la pel·lícula que aleshores estava filmant Franco Zefirelli (per la data, m’imagino que devia ser ‘Romeu i Julieta’); recordo també un seguit de connexions a maternitats de diversos països per a presentar alguns dels infants que havien nascut aquell dia; o els minuts inicials protagonitzats per la televisió canadenca que presentava una entrevista força avorrida amb un senyor que fins molts anys després no vaig saber que es deia Marshall McLuhan. També varen intervenir al llarg de l’emissió Maria Callas i Pablo Picasso, però el cert és que no puc aportar-ne cap detall perquè no els recordo en absolut.
La participació espanyola, en canvi, sí que la recordo bé: va consistir en unes peculiars escenes de pesca en el golf de Cadis complementades amb una veu en off que parlava de l’esforç dels treballadors espanyols en un clima de prosperitat i pau (cal recordar que feia tres anys dels 25 años de paz) i que no s’estava de recordar, així com de passada, que aquelles mateixes aigües havien estat l’escenari de la sortida dels vaixells amb els descobridors d’Amèrica a bord.
I finalment, va arribar el torn de la BBC i els Beatles. Uns Beatles que eren al cim de la popularitat, ja que el dia 1 d’aquell mateix mes de juny s’havia publicat arreu del món la que seria la seva obra mestra: Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band. Uns Beatles als quals, per acabar de dir-ho tot, aquell estiu de 1967 els reservava encara una trista notícia: la mort inesperada, a final d’agost, de Brian Epstein, l’home que els va fer de descobridor i de mànager.
Beatles contra Stones
Sobre la interpretació d’’All you need is love’, amb aquelles notes de la Marsellesa tot just començar que varen sorprendre tothom, poques coses diré perquè les imatges s’han vist centenars de vegades. Ja he comentat que els quatre vailets de Liverpool ocupaven el cim de la seva popularitat i, com a dany col·lateral, una part de la premsa estava entestada a presentar els Rolling Stones com els seus enemics irreconciliables: els bons contra els dolents, els formals contra els gamberros, l’harmonia contra el xivarri… Una pretensió absolutament mancada de base però que havia fet un cert forat entre l’opinió pública.
Val a dir que aquell 1967 els Stones ja havien publicat uns quants discos de gran nivell i que eren a punt d’entrar en el seu període daurat. Fet que va cristal·litzar en un cicle de quatre obres mestres seguides: Beggars Banquet (1968), Let it Bleed (1969), Sticky Fingers (1971) i Exile on Main St. (1972). És a dir, els anys en què es va consumar la separació dels Beatles.
Com la gent ja sap, asseguts a terra entre el públic que acompanyava els Beatles en l’estudi de gravació hi havia uns quants membres dels Rolling Stones desmentint tàcitament rivalitats: Mick Jagger (abillat, per cert, amb una casaca que duia estampada a l’esquena un rostre molt similar al de John Lennon), Brian Jones, Keith Richards més Marianne Faithfull i una pamela que em fa pensar que a sota no hi hagués la recentment desapareguda Anita Pallenberg. En un moment determinat es veu fins i tot un pla mitjà de Jagger cantant la tornada ‘Love is all you need…’ i seguint el ritme tot picant de mans.
El que potser no sap tanta gent és que els Beatles varen tornar la gentilesa de seguida a propòsit de l’enregistrament, el mes de juliol, d’un single dels Rolling Stones que tenia, a la cara A, ‘We Love you’, i a la cara B, ‘Dandelion’.
‘Us estimem’
‘We love you’ és un tema poc conegut del grup i, a parer meu (i de gent molt més entesa que jo), és una de les seves grans cançons. Segurament sabreu a quin em refereixo si us dic que l’estimat Jordi Tardà l’utilitzava per a obrir cada edició del ‘Tarda Tardà’: uns passos que s’acosten, una mà que alça una tapa que grinyola i immediatament un solo de piano a tota castanya que es manté vibrant i incansable al llarg dels quatre minuts i mig que dura la peça.
Doncs bé, les veus que se senten al començament del tema cantant ‘We don’t care if you only love we’ són les dels senyors Lennon i McCartney en presència humana i carn mortal als estudis de can Decca.
Tot plegat, històries de fa cinquanta anys. Quan la televisió començava a fer forat en les vides de la gent. Quan Espanya presumia de paz y orden i el Regne Unit, dels Beatles. Quan a la ràdio encara es podia escoltar el ‘Telstar’ dels Tornados. Quan a la cruïlla de Haight amb Ashbury –dos carrers de San Francisco a tocar del Golden Gate Park– una gernació de joves somrients i amb la mirada una mica perduda recomanaven la gent que, si els volíem anar a veure, seríem ben rebuts. Però que, sobretot, no ens oblidéssim de posar-nos unes quantes flors enredades als cabells.


[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]
Neix un nou festival de música clàssica a la Costa Daurada amb epicentre a Salou Neix un nou festival de música clàssica a la Costa Daurada amb epicentre a Salou


Publicat per a Cap comentari:

divendres, 23 de juny del 2017

117è aniversari del naixement d'Oskar Fischinger

HOMENATGE DE GOOGLE

117è aniversari del naixement d'Oskar Fischinger

El revolucionari artista alemany va haver de fugir dels nazis i es va instal·lar a Hollywood

    117è aniversari del naixement d'Oskar Fischinger

    EL PERIÓDICO / BARCELONA
    Divendres, 23 de juny del 2017 - 10:52 CEST
    L'heterogeni artista alemany Oskar Fischinger celebraria avui el seu 117è aniversari si la mort no se l'hagués emportat el gener del 1967, quan tenia 67 anys. Fischinger va ser un pintor, animador i realitzador de cine alemany considerat abstracte i revolucionari, entre altres coses, perquè combinava la geometria amb la música. El seu art no va ser entès ni a la seva Alemanya natal, on el nazisme el va catalogar d'art degenerat, ni a Hollywood (EUA), on es va exiliar el 1936. Google li dedica avui un 'doodle'.
    De jove, va estudiar violí i arquitectura, però la seva passió sempre va ser el cine. Considerat un innovador, no sempre va ser comprès. Al món del disseny, Fischinger és una figura imponent, especialment en les àrees de l'animació gràfica. Conegut per la seva capacitat per combinar imatges abstractes sincronitzades de manera impecable amb l'acompanyament musical, on cada enquadrament està acuradament dibuixat o fotografiat a mà. Un mestre del moviment i el color que va arribar a passar mesos (a vegades fins i tot anys) en la planificació i l'artesania de les seves animacions.Precursor dels vídeos musicals per a molts, la seva feina li va donar accés a tecnologies de filmació avançada, cosa que sumada a les seves pròpies innovacions tècniques, el van portar a l'interès dels estudis de Hollywood.
    Segons s'explica a Viquipèdia, tot intent de Fischinger de filmar als Estats Units va trobar múltiples dificultats. Va compondre un Poema òptic per a 'La segona rapsòdia hongaresa' de Liszt (de MGM) però no va rebre cap benefici. Va realitzar una escena per a la pel·lícula de Disney 'Fantasia', però va ser eliminada del muntatge final. Frustrades les seves intencions com a animador (malgrat que va fer més de 50 curts) Fischinger es va tornar cada vegada més un pintor a l'oli.


    Publicat per a Cap comentari:

    dissabte, 27 de maig del 2017

    L'altra cara de Subirachs

    NOU ESPAI CULTURAL

    L'altra cara de Subirachs

    El Poblenou obre una sala dedicada a l'obra més experimental, íntima i desconeguda del controvertit escultor la carrera del qual va quedar eclipsada per la seva intervenció a la Sagrada Familia

    L'altra cara de Subirachs

    Natàlia FarréNatàlia Farré
    @NataliaFarreEP
    Divendres, 26 de maig del 2017 - 22:24 CEST
    EL PERIODICO
    Quan estava en edat de jubilar-se, ja entrat en la seixantena, Josep Maria Subirachs (Barcelona 1927-2014) va emprendre l’obra més ambiciosa, que no vol dir més important, de la seva carrera: la construcció de la façana de la Passió de la Sagrada Família. Un encàrrec que va canviar la visió que hi havia de la seva carrera. I la va canviar per mal. Injustament. «Va ser una obra tan mediàtica i polèmica que va eclipsar la resta de la seva trajectòria, de manera que fa tres anys, quan va morir, tots els titulars de premsa feien referència a l’‘escultor de la Sagrada Família’ com si no hagués fet res més en la seva vida. Penso que és un gran error». Qui així s’expressa és Judit Subirachs, filla de l’escultor, historiadora de l’art i garant del seu llegat. I a partir d’ara, impulsora de l’Espai Subirachs.
     
    Es tracta d’una sala de gairebé 300 metres quadrats que reuneix un centenar de peces de l’altra cara de Subirachs: «La menys coneguda, la més experimental i la més íntima», apunta la historiadora des del local del Poblenou (carrer de Batista, 6) que avui obre oficialment les seves portes. Ho fa de manera gratuïta i altruista, de moment. Així, durant el 2017 l’entrada serà sense cost; i a partir del 2018 ja es veurà, ja que la iniciativa és totalment privada i familiar. A les institucions se’ls va oferir el llegat a canvi que aquest estigués exposat. No hi va haver acord. Però Subirachs no vol fer retrets –«No és el moment»–, prefereix celebrar que ha complert amb la voluntat de l’artista i amb la promesa que li va fer al seu pare, decebut abans de morir pel fracàs que va suposar que la crisi s’emportés el projecte que tenia amb Caixa Penedès per fer un museu al carrer de la Princesa.
     
    L'altra cara de Subirachs
    L’objectiu de l’Espai Subirachs no és reivindicar l’artista, sinó redescobrir-lo. «Hi ha molta obra seva en l’espai públic. No és un desconegut però sí que la visió del seu treball és esbiaixada per l’encàrrec de la Sagrada Família i tot l’enrenou que va generar». Dir enrenou és quedar-se curt, ja que hi va haver fins i tot manifestacions en contra de la seva intervenció i les crítiques van arribar al grau d’insult. «Li va doldre que es confongués la crítica amb l’insult, la baixesa de l’insult i el menyspreu envers una persona que estava fent un encàrrec de la manera més honesta possible. I li va doldre que companys que havien lluitat amb ell durant el franquisme estiguessin a la manifestació contra la seva intervenció», explica Subirachs abans d’avisar que el que no vol és això, que «la Sagrada Família monopolitzi» la presentació d’un espai que busca «donar a conèixer altres subirachs». I és per això que a la sala no hi ha cap referència al temple de Gaudí.
     
    Però el tema hi és, i és inevitable. «És l’escultor català més important de la postguerra, sens dubte, i va ser el primer informalista. Té molta obra de diferents períodes, però tot es concentra a la Sagrada Família, aquesta intervenció eclipsa una carrera molt llarga i prolífica», lamenta Artur Ramon, el seu galerista de tota la vida. «S’ha de revisitar la seva obra, no es pot tenir una mirada fragmentada sobre el seu treball, sinó que s’ha de veure des del principi fins al final per entendre que és un artista molt important que el temps posarà al seu lloc. En l’art es necessita perspectiva i tot encara és massa recent», reflexiona el galerista.

    DEL NOUCENTISME A L’ABSTRACCIÓ

    De la mateixa opinió és l’historiador de l’art, i autor de tres llibres sobre l’escultor, Daniel Giralt-Miracle: «La Sagrada Família no hauria d’eclipsar la resta de la seva carrera». Una trajectòria amb fites tan importants com «l’etapa inicial, que va del noucentisme a l’abstracció, el seu període més heroic i valorat, i que va suposar la iniciació del país en l’escultura abstracta amb la col·locació a l’espai públic d’obres com 'Forma 212' i 'Evocació marinera'. Va ser com Henry Moore, va obrir la porta als nous llenguatges escultòrics», sentencia l’historiador, que també destaca el seu domini de la tipografia i els seus altres molts períodes.
     
    Totes les etapes es mostren ordenades cronològicament a l’Espai Subirachs: del noucentisme a la nova figuració, passant per l’expressionisme i l’abstracció. I totes presenten obres seleccionades pel mateix Subirachs. Són peces que l’escultor va retirar del mercat per tal d’exposar-les i acostar-les al públic. Es va quedar per al seu futur museu amb 500 obres, la majoria escultures però també dibuixos, gravats, medalles, tapissos i pintura. Se n’exposen 100, no hi caben totes, al Poblenou. L’emplaçament no és anecdòtic. Allà va néixer i d’allà se sentia.

    Publicat per a Cap comentari:

    dimecres, 3 de maig del 2017

    Museus de Sitges Titulars Culturals (dilluns 24 - diumenge 30 abril)

    Museus de Sitges

    Titulars Culturals (dilluns 24 - diumenge 30 abril)



    Museus de Sitges - Titulars d'informació

    MUSEUS DE SITGES

    SITGES CULTURAL

    PATRIMONI

    ART I COL·LECCIONS

    UNIVERS MUSEUS

    POLÍTIQUES CULTURALS

    Repassa els Titulars Culturals de setmanes anteriors


    Publicat per a Cap comentari:
    Subscriure's a: Missatges (Atom)