Le Monde descobreix que Catalunya va més enllà de Barcelona i la Sagrada Família
'No gaire lluny de la capital hi ha desenes de pobles amb obres d'art dignes de visitar', diu el diari francès
‘Abandoneu Barcelona, turistes!’ Així comença el reportatge de François Bostnavaron publicat a Le Monde, que vol descobrir als lectors que Catalunya va més enllà de la seva capital i de la Sagrada Família. Diu que no gaire lluny de Barcelona hi ha desenes de pobles amb obres d’art dignes de ser visitades: ‘Deixa enrere la Sagrada Família, el Palau Güell, el parc que duu el mateix nom, la Casa Milà i la Casa Batlló. Gaudí no va ser l’únic constructor a Catalunya. La regió és plena de tresors arquitectònics erigits entre 1880 i la Primera Guerra Mundial per descobrir l’endemà de la capital catalana o en un circuit complert per familiaritzar-se amb el seu patrimoni, d’un moviment que es diu ‘Modernismo a Espanya, Art noveau a França, Jugendstil a Alemanya o Stile Liberty a Itàlia’.
A continuació, el reportatge destaca nou indrets i obres arquitectòniques que cal visitar. Són la Catedral del Vi a Nulles, obra de Cèsar Martinell del 1917. El reportatge diu que és un exemple perfecte d’aquesta arquitectura que va arribar de la ciutat per conquerir el camp.
Notícies del dia
Cada matí rebreu les notícies del dia a la vostra bústia de correu
També destaca el santuari de la Mare de Déu de Montserrat, projectada per Josep Maria Jujol a Montferri. L’església va començar-se a construir el 1929 i que no fou acabada fins el 1999. El periodista de Le Monde l’anomena ‘l’altra Sagrada Família’.
La següent parada del reportatge és a Reus, on destaca les construccions de Lluís Domènech i Montaner, com la Casa Navàs, la Casa Rull, la Casa Gasull o l’Institut Pere Mata. També convida a visitar la Casa Domènech, l’Ateneu Canetenc i Casa Roura a la seva vila natal, Canet de Mar.
El reportatge també s’atura a Tarragona, on destaca la concentració d’arquitectura modernista ‘al balcó de la Mediterrània’. Assenyala les construccions de Josep Maria Jujol, així com l’església de Sant Llorenç i el teatre Metropol. De Pujol de Barbera, destaca el mercat central.
Sitges també forma part dels llocs seleccionats per Le Monde més enllà de Barcelona. El diari francès diu que Sitges és conegut com el balneari costaner dels homosexuals, però que té un patrimoni modernista important.
Le Monde també recomana la visita a la Colònia Güell, a Santa Coloma de Cervelló. El diari explica qui fou Güell i la seva relació amb Antoni Gaudí.
A Terrassa també hi ha moltes propostes modernistes per a visitar. De fet, Bostnavaron il·lustra el reportatge amb una imatge de la Masia Freixa, de Lluís Muncunill. De Terrassa també en destaca el Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, que fou vapor Aymerich, Amat i Jover, construït també per Muncunill.
Finalment, el reportatge posa els casos també de Cerdanyola del Vallès i de Mataró. Per a Cerdanyola, destaca l’obra de Gaieta Buïgas al museu d’art. De Mataró, assenyala la Nau Gaudí, una de les primeres obres del famós arquitecte, i de Josep Puig i Cadafalch, en destaca la casa de la vila, la Casa Coll i Regàs, la Casa Parera, la Casa Sisternes… [Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en
subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
L'entorn del cantant recorda a 'GQ' algunes de les seves històries quan es compleixen 8 mesos de la seva mort
CHRIS O'MEARA / AP
FILE - In this Feb. 4, 2007 file photo, Prince performs during the halftime show at the Super Bowl XLI football game at Dolphin Stadium in Miami. Widely acclaimed as one of the most inventive and influential musicians of his era with hits including "Little Red Corvette," ''Let's Go Crazy" and "When Doves Cry," he was found dead at his home on Thursday, April 21, 2016, in suburban Minneapolis, according to his publicist. He was 57. (AP Photo/Chris O'Meara, File)
EL PERIÓDICO / BARCELONA
Diumenge, 18 de desembre del 2016 - 21:00 CET Prince era una llegenda per a molts, un virtuós, un déu de la música. Però també una persona com qualsevol altra. Humà com a tal, la veu de la icona del pop es va apagar el 21 d’abril del 2016, als 57 anys, per una sobredosi d’opiacis.
Vuit mesos després, l’edició nord-americana de CQ ha elaborat un recopilatori d’anècdotes amb l’ajuda d’alguns dels amics més pròxims de l’artista, que rememoren els seus millors moments amb el cantant i el recorden com una celebritat inusual a qui li agradava enviar els típics mems als seus amics i feia coses tan comunes com anar en bici, anar a la ferreteria o cuinar uns «deliciosos» ous ferrats.
La seva exparella Carmen Electra, actriu de la sèrie Los vigilantes de la playa, el recorda com un gran treballador: «Mai dormia. Sempre em despertava sola. Encara que era tot un romàntic deixant notes dolces: ‘Havia de treballar, no podia dormir. Vine a veure’m’».
RELACIÓ TEMPESTUOSA
Però no tot va ser idíl·lic al seu costat. «Em va fer mal de veritat. Era massa jove i me’n vaig allunyar», recorda Electra, que va conèixer el cantant als 19 anys. Quan la relació es va truncar, el 1995, Prince li va escriure la cançó I hate you (T’odio) a l’assabentar-se que ella s’estava veient amb un altre home. «Va ser difícil escoltar-la, sobretot aquelles parts que deien que podria haver sigut d’una altra manera. Quan vaig escoltar ‘t’odio perquè t’estimo’ vaig plorar davant d’ell», assegura l’actriu.
Per Morris Hayes, membre de la seva banda entre els anys 1992 i 2012, el moment més surrealista que va viure amb l’artista va ser en una ferreteria. «Està bé, et quedes al cotxe», li va dir al cantant. Però minuts després Prince, vestit amb un jersei de coll alt i unes cridaneres botes, va decidir entrar a la botiga. «¡Oh, Déu meu! ¡Prince en una ferreteria!, exclamava la gent. «Li vaig preguntar pel cotxe i em va dir que l’havia deixat a l’aparcament, ¡en marxa! Li vaig explicar que algú el podia robar, i va contestar: ‘Això és Chanhassen, ningú el robarà’».
«FEIA OLOR DE LAVANDA»
La cantant Kandance Springs, que es va fer amiga de Prince per Twitter després que l’artista descobrís a internet una cançó seva el 2004, i l’empresari i fan de Minneapolis Corey Tollefson es posen d’acord en una cosa. Sabien quan l’artista era a prop perquè «feia olor de lavanda».
«No era el tipus de persona que menja molt», recorda a la revista CQ la ballarina Cat Glover, que també va presenciar una escena del cantant amb Madonna. «En plena discussió sobre un guió, Madonna va dir que no li agradava, i Prince li va retreure: ‘Bé, a mi no m’agraden les teves sabates’. I es van dir de tot. És el que passa quan es té dos grans egos en una mateixa habitació».
Les seves fotografies de les inundacions del Vallès del 1962 són de les poques que existeixen. I úniques són les seves instantànies del 1965 dels Beatles a l’avió que els va portar a Barcelona, com exclusives són les imatges del quartet de Liverpool a la suite del Palace. S’hi va colar, com a bona professional que era. El 1980 va penjar les càmeres. Els seus negatius van caure en l’oblit, i la seva figura, en l’ostracisme. És Joana Biarnés, la primera dona fotoperiodista d’Espanya. Pionera en un món, fins llavors, dominat pels homes. Una entre tots, com diu el documental que narra la seva vida i que la va rescatar de l’amnèsia col·lectiva. Ara, la galeria Valid Foto exhibeix 78 de les seves obres.
'TOREROS'
Va fer moltes instantànies de toros, però aquesta té la gràcia de mostrar dos toreros de forma poc corrent.
'RIUADA DE TERRASSA' (1962)
Un dels seus treballs més valorats. Biarnés va ser l’única dona que va fotografiar les inundacions i un dels pocs reporters que ho van aconseguir.
'THE BEATLES' (1965)
Una sèrie única. Els Beatles baixant de l’avió a Barcelona amb ‘monteras’ al cap.
'MODA A LA GRAN VIA' (1968)
La fotografia de moda va ser un dels seus temes més treballats. Les seves composicions finals eren netes. Aquesta és una prèvia amb la gràcia de l’ambient.
'CABINA TELEFÒNICA' (1969)
Els seus inicis van ser molt costumistes, però aviat va arribar l’avantguarda a la seva obra. La prova és aquesta imatge, molt moderna tant en la temàtica com en la composició.
'RECOLLIDA DEL SAFRÀ' (1965)
Una de les seves instantànies en què la influència del costumisme de Ramon Masats, el seu mestre, encara està molt present.
'MASSIEL' (1968)
Va retratar moltes de les icones dels 60 i 70. Amb algunes fins i tot va entaular amistat, com amb Massiel, a qui va ajudar a triar el vestit per a Eurovisió.
'DIA DE LA BANDERETA' (1963)
La carrincloneria del moment es pot veure en moltes de les peces de Biarnés. Aquesta, amb un enquadrament en què prima l’acció a la perfecció.
'DALÍ I LA SEVA MODEL' (1966)
Dalí tenia molta estima a Joana Biarnés, i van ser tants els retrats que li va fer que donarien per a una monografia sobre el geni.
Els 4 Gats celebrarà durant un any el 120è aniversari del restaurant
El programa tindrà per denominador comú la cultura, amb esdeveniments relacionats amb la pintura, la fotografia i la literatura
El Restaurant 4 Gats ha presentat el programa oficial d’activitats que es faran durant un any per a commemorar el 120è aniversari de l’establiment, inaugurat a Barcelona el 12 de juny del 1897. Durant la presentació de les activitats, s’ha fet públic el cartell guanyador amb què s’il·lustrarà l’efemèride. L’autora del cartell és Noemí Carrau, amb una obra titulada Brindis, que s’ha imposat a la cinquantena de propostes que es van presentar al concurs. Hi ha hagut una desena de quadres finalistes, que formaran part d’una exposició col·lectiva el mes vinent, com a inauguració dels actes de l’aniversari.
Aquest 120è aniversari inclourà un seguit d’activitats que tindran per denominador comú la cultura –concretament, la pintura, la fotografia i la literatura–, la solidaritat i la gastronomia. La primera activitat es farà les tres primeres setmanes de cada mes. Durant aquests dies, el menjador principal del Restaurant 4 Gats esdevindrà una sala d’exposicions que acollirà onze mostres individuals d’artistes com ara Gerard Quintana, Nuria Feijoo, Rocío Bonilla i Pilarín Bayés.
Una altra activitat prevista és el tercer premi literari Ploma 4 Gats, organitzat amb el suport de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. S’hi premien els millors relats originals escrits en català o en espanyol amb una llargada màxima de 3.000 caràcters. Enguany hi haurà una nova categoria, per a més grans de trenta anys. La recepció d’obres originals començarà el mes de març i la gala de lliurament es farà a començament de juny.
D’una altra banda, un diumenge de cada mes s’organitzarà la lectura pública d’un conte que hagi marcat la vida del narrador, que serà un personatge popular de la vida catalana, com ara el doctor Eduard Estivill, l’escriptora Empar Moliner, els músics del grup Gossos i l’actriu Mariona Ribas.
Finalment, el 12 de juny, el dia d’exacte de la fundació del restaurant, es farà un sopar de gala amb personalitats de tots els àmbits de la ciutat i del país. Hi haurà un menú sorpresa i comptarà amb la col·laboració d’un cuiner català de renom.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
Bob Dylan: "Tenia les mateixes probabilitats de guanyar el Nobel que d'anar a la Lluna"
L'ambaixadora dels EUA a Suècia va llegir el discurs de l'artista al final del banquet d'honor, en què va agrair a l'Acadèmia "una resposta tan meravellos
AFP / FRED TANNEAU
EFE / ESTOCOLM
Diumenge, 11 de desembre del 2016 - 10:11 CET EL PÈRIODICO
El premi nobel de literatura Bob Dylan va assegurar aquest dissabte a la nit en un discurs escrit que mai ha tingut temps de preguntar-se si les seves cançons són literatura, però va agrair a l'Acadèmia Sueca que sí que ho hagi fet i que hagi tingut "una resposta tan meravellosa" al concedir-li el guardó.
Dylan no va assistir a la cerimònia dels premis Nobel per tenir altres compromisos i és la primera vegada que trenca públicament el seu mutisme des que li van concedir el guardó a l'octubre a l'escriure un discurs que va ser llegit al final del banquet d'honor per l'ambaixadora dels Estats Units a Suècia, Azita Raji.
L'esquiu cantautor nord-americà va començar el seu discurs escrit lamentant la seva absència, però va assegurar que hi era "totalment en esperit" i que se sentia honrat per haver rebut "un premi tan prestigiós".
LECTOR DE "GEGANTS DE LA LITERATURA"
Rebre el premi Nobel de literatura era una cosa "que no m'hauria pogut imaginar mai, ni veure'l venir", va assegurar Dylan, i va recordar que des de petit "ha llegit i absorbit" les obres d'alguns llorejats, "gegants de la literatura" com Rudyard Kipling, George Bernard Shaw, Thomas Mann, Pearl S. Buck, Albert Camus o Ernest Hemingway.
"Que ara jo m'uneixi a una llista de noms com aquesta realment va més enllà de les paraules", va afirmar el cantautor.
"Si algú m'hagués dit que tenia la més mínima oportunitat de guanyar el premi Nobel, hauria pensat que en tenia les mateixes que d'anar a la Lluna. De fet, l'any que vaig néixer (1943) i en altres després ningú al món va ser considerat prou bo per aconseguir-lo".
CONTROVERTIDA DECISIÓ
La concessió a Dylan del premi Nobel de literatura per part de l'Acadèmia Sueca ha sigut una decisió que no ha agradat a tothom, pel fet de donar el guardó a un cantautor.
No obstant, "ni una sola vegada he tingut temps de preguntar-me: '¿les meves cançons són literatura?", va assegurar Dylan, que donar les gràcies a l'Acadèmia Sueca "per prendre's el temps de considerar aquesta qüestió tan concreta i, en última instància, per donar una resposta tan meravellosa".
El nou premi nobel va assenyalar que les seves cançons, que "són el centre vital de gairebé tot", sembla que "han trobat un lloc en la vida de molta gent en moltes cultures diferents" i està agraït per això.
En el seu text va recordar que quan va començar a escriure cançons, quan era adolescent, i fins i tot al tenir una mica de fama, somiar grans coses suposava esperar gravar discos i que les seves cançons sonessin a la ràdio, és a dir, arribar "a una gran audiència" i poder "seguir fent el que t'havies proposat".
Al final, ha gravat dotzenes de discos, ha fet milers de concerts a tot el món, "davant 50.000 persones, però també davant 50", i va assegurar que és "més difícil" fer-ho en el segon cas.
50.000 són una persona única, però 50 no. "Cada persona té una identitat individual separada, un món dins d'elles mateixes. Poden percebre les coses amb més claredat".
En aquest cas, "es posa a prova la teva honestedat i com es relaciona amb la profunditat del teu talent. El fet que el comitè Nobel sigui tan petit no em passa desapercebut".
SE'N VA RECORDAR DE SHAKESPEARE
Quan Dylan va saber que havia aconseguit el Nobel, després de "més de diversos minuts per processar-ho de manera adequada", se'n va recordar de William Shakespeare i de les coses que devia pensar a l'escriure i construir una obra, no només des del punt de vista de l'escriptura sinó de detalls quotidians.
"M'hi jugo el que sigui que l'última cosa que Shakespeare tenia al cap era la pregunta de si això és literatura", va indicar Dylan.
I com Shakespeare, el cantautor també està ocupat "amb freqüència" en la recerca dels seus esforços creatius i "lidiant amb tots els aspectes mundans de les coses mundanes de la vida" com qui seran els millors músics per a una cançó o si està gravant a l'estudi adequat.
I és que -va dir- hi ha coses que "no canvien mai, ni en 400 anys".
Dijous, 1 de desembre del 2016 - 21:46 CET EL PERIODICO
La visita amb audioguia a la Casa de les Punxes costa dotze euros i mig. La de l’Alhambra, 14, però la fortalesa nassarita queda menys a mà si un es troba a l’estació de metro de Jaume I, astorat davant el cartell publicitari que hi ha a l’altre costat de les vies. Un drac amb panxa cervesera escup una llengua de foc sobre una de les torres de l’imponent edifici que Josep Puig i Cadafalch va aixecar a la confluència de l’avinguda de la Diagonal amb el carrer del Rosselló per encàrrec de Bartomeu Terradas. «Vine a descobrir la Casa de les Punxes». Això diu l’anunci. Toca rascar-se la butxaca.
Abans d’entrar-hi, és necessari exalçar la figura de Puig i Cadafalch. Va ser un home admirable. Com a arquitecte, indubtablement. És el responsable d’algunes de les millors postals d’aquesta ciutat: la Casa Amatller, la Fàbrica Casaramona, el Palau del Baró de Quadras, la Casa Macaya, en la qual esculpit en pedra en un capitell a l’entrada apareix el mateix Puig i Cadafalch enfilat en una bicicleta… El conjunt de la seva obra és tan extens que fins i tot el 2008 es va descobrir que en el que un dia va ser el càmping El Toro Bravo s’hi amagava una mica desfigurada la finca que una jove viuda, Pilar Moragues, li havia encarregat a l’arquitecte el 1917, quan allò era un paratge salvatge i ella va decidir passar el dol a cavall d’un corser al costat de la platja.
Després hi havia el Puig i Cadafalch polític, que mà a mà amb Enric Prat de la Riba va posar en marxa la Mancomunitat de Catalunya. Allò si que va ser un procés. Amb quatre canyes (vaja, amb quatre diputacions provincials) es van treure de la màniga un govern català sense permís de Madrid i es van posar mans a l’obra, a modernitzar la xarxa de comunicacions, a crear escoles i biblioteques, a portar la modernitat del telèfon a tots els pobles… Aquell home igual t’aixecava un edifici que et construïa un país. Hi ha qui sosté que a Jordi Pujol el consumeix que en els llibres d’història la seva tasca com a president quedi eclipsada pels seus tripijocs econòmics i els de la seva prole. Una tesi alternativa, que aquí queda al damunt de la taula perquè el debat mai és dolent, és que Pujol no ha sigut mai un Puig i Cadafalch, que això és el que el consumeix des d’abans que saltés l’escàndol.
LLEGENDA ENSUCRADA
Total, que amb aquesta reverencial admiració per l’autor de la Casa de les Punxes toca encaixar-se els auriculars de l’audioguia que van inclosos en els 12,5 euros de l’entrada i endinsar-se en les entranyes d’aquest Neuschwanstein de l’Eixample. ¡Ai!
Alexander Woollcot va ser un despietat crític teatral del Nova York d’entreguerres que, en una ocasió, va trinxar un espectacle de Broadway amb una única i lacerant frase: «Els decorats eren macos, però els actors es posaven al davant». A la Casa de les Punxes li passa al revés, que és pitjor. Les pantalles en les quals es projecta l’ensucrada llegenda de Sant Jordi i el drac, els jocs de miralls que multipliquen l’efecte de la pel·lícula i una successió de falses parets de guix impedeixen veure el que no s’havia vist mai, la Casa de les Punxes per dins.
El vídeo, projectat en diverses estances (les portes s’obren i tanquen al pas del visitant, com en una casa encantada de Disney) es mereixeria un Woollcott. La història és la clàssica. El rei prevaricador que evita que a la seva filla se la bvereni el drac perquè abans li entrega a la bèstia la resta de donzelles del regne, però quan només queda la princesa, amb un parell l’envia a una mort segura, de la qual s’escapa per la mà destra d’un cavaller a qui no li fa res acabar amb la vida d’una espècie en perill d’extinció. Bé, no ho compten així, però sense sucre aquesta és la cosa.
Del que un dia van ser les habitacions de la Casa de les Punxes en donen fe els paviments de rajola hidràulica i no gaire cosa més. No sé, un moble d’època hauria fet el fet.
Però l’estupefacció màxima està al terrat. Es puja en un modern ascensor. A la viquipèdia, que a vegades és com una escopeta de fira i aquesta és una d’aquelles ocasions, s’afirma que és «un espai diàfan amb una superfície de més de 600 metres quadrats». No és veritat. Un conjunt de postissos desdibuixen el terrat original, un modernisticidi de data incerta i que diu molt d’aquesta ciutat. Una llàstima que l’Alhambra quedi tan lluny.
La Sagrada Família tindrà finalment llicència de l'Ajuntament de Barcelona | Adrià Costa
L’Ajuntament de Barcelona i la Junta Constructora de la Sagrada Família han acordat crear una comissió tècnica per treballar conjuntament de cara a "regularitzar" durant el 2017 la manca de llicència d’obres del temple i que en disposi i comenci a pagar-la l'any que ve, un assumpte pendent des de fa més de 100 anys, ha informat aquest dimecres el consistori en un comunicat.
Ho han pactat el govern municipal d'Ada Colau i representants del patronat en una reunió aquest dimarts, la qual ha servit per iniciar converses per "regularitzar aquesta anomalia històrica" de la falta de permís, segons ha expressat la tinent d'alcalde d'Urbanisme, Janet Sanz, que va encapçalar la trobada juntament amb el president delegat de la junta constructora del temple, Esteve Camps. La trobada s'ha celebrat després que, a principis d'octubre, l'Ajuntament ja expressés que volia que la basílica pagués permís d'obres.
Unmute
Advertisement
Current Time 0:00
/
Duration Time 0:30
Loaded: 0%
Progress: 0%
Stream TypeLIVE
Remaining Time -0:29
Playback Rate
1
Chapters
Chapters
Subtitles
subtitles off
Captions
captions settings
captions off
Segons l'Ajuntament, la comissió servirà per definir una proposta que "doni cobertura tècnica i jurídica" al projecte. La formaran equips tècnics del consistori i de la junta de la Sagrada Família, i serà on, durant els pròxims mesos, se cercaran propostes consensuades tant pel que fa al procés per a la llicència d’obres com per l’estat dels treballs que s’estan executant.
El permís d'obres no serà retroactiu
En declaracions als mitjans, Sanz ha explicat que espera que el 2017 ja hi hagi "la primera proposta de llicència i, per tant, que es pugui haver formalitzat el pagament", i ha explicat que treballaran perquè es formalitzi al més aviat possible. Ha reiterat que no la cobraran retroactivament, perquè seria "molt complex", i mentre duri el procés no pararan les obres.
La primera reunió de la comissió serà en els pròxims dies. Sanz ha justificat la necessitat d'abordar el permís d'obres en aquest espai amb el fet que és un equipament "singular" a la ciutat, ja construït i en construcció, i del qual només consta el projecte que es va presentar el 1885 per demanar la llicència al llavors Ajuntament de Sant Martí de Provençals.
La Sagrada Família haurà de presentar ara el projecte amb uns "paràmetres mínims" que permetin obtenir el permís d'obres. Entre aquests paràmetres hi figurarien volumetria i l'alçada. A partir d'aquí es fixarà el cost de la llicència, i encara cal veure si la Sagrada Família pot gaudir d'alguna bonificació, cosa que el consistori encara no ha determinat.
Segons l'Ajuntament, "la voluntat compartida és trobar la millor solució tant per a la ciutat com per a la continuïtat de les obres, tot reconeixent la singularitat de l’equipament". En les properes sessions de treball, s’avançarà en la concreció de l’encaix del projecte en el seu entorn immediat, i es tindran presents els efectes que genera l’activitat del temple sobre la mobilitat urbana i l’espai públic.
Els veïns qüestionen l'activitat del temple
A més del govern de Colau, el projecte també el tenen en el punt de mira els veïns, els quals han reclamat diverses mesures com limitar el nombre de visitants del temple, i l'han denunciat a l'Ajuntament per unes columnes del davant de la futura façana de la Glòria que ocupen part de la vorera del carrer Mallorca.
Sobre les columnes, el consistori està ultimant els estudis topogràfics per comprovar quants centímetres de la vorera ocupen, però aquest aspecte "no té a veure" amb el projecte d'obres ni el pla especial de l'entorn del temple, ha precisat Sanz. També ha reiterat que "no és una prioritat" abordar l'afectació dels edificis del carrer Mallorca, els quals s'haurien de tirar a terra si es construeix l'entrada monumental a la façana de la Glòria.
Colau i CiU discrepen sobre les prioritats
No ho veu igual el líder de CiU i exalcalde, Xavier Trias, el qual reclama al govern de Colau que afronti la resolució de l'ordenació urbanística dels entorns del temple per tal que les famílies que estan afectades urbanísticament puguin veure una solució a la seva situació, i que les obres de la basílica puguin continuar amb la realització dels accessos al temple, ha informat CiU en un comunicat.
Trias s'ha reunit aquest dimecres amb Esteve Camps i l'arquitecte en cap de les obres del temple, Jordi Faulí, i a la trobada hi ha anat acompanyat de tres regidors del seu grup: Joaquim Forn, Jordi Martí i Francina Vila. L'exalcalde ha explicat que han encoratjat el patronat a "resoldre amb la màxima celeritat la qüestió administrativa de les llicències, per tal que es puguin centrar plenament en el que realment és important: l'avanç de les obres".
Durant la reunió, CiU ha mostrat "la seva preocupació perquè altra vegada el govern d'Ada Colau està posant sobre la taula qüestions i polèmiques forçades, que fan molt soroll però que estan molt lluny de resoldre els problemes reals de la ciutadania".
Segons CiU, amb això es referia als darrers anuncis i declaracions dels partits del govern municipal, BComú i el PSC, els quals Trias considera que no porten enlloc i "només sembren l'ombra del dubte" sobre la importància i continuïtat del projecte. Entre aquests pronunciaments hi ha el del regidor d'Arquitectura, el socialista Daniel Mòdol, que va titllar el temple de "mona de pasqua gegant".
(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te membre de SócNació per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)
Les cent fotografies més influents de la història, segons la revista Time
Del Che Guevara a Lluna, us oferim una mostra de les fotografies
'Dinar dalt un gratacel' (1932).
La revista nord-americana Time ha escollit les cent fotografies més influents de la història. La selecció forma part d’un projecte multimèdia per a explicar el significat de cada imatge. Per això inclou un context històric i dóna veu als fotògrafs i experts.
Algunes d’aquestes fotografies són conegudes mundialment i formen part de la cultura popular. Hi ha, per exemple, el retrat del Che Guevara (Alberto Korda), l’home que va aturar una filera de tancs a Tiananmen (Jeff Widener), Aylan Kurdi mort en una platja turca (Nilüfer Demir), Buzz Aldrin trepitjant la Lluna (Neil Armstrong) i el soldat republicà mort (Robert Capa). ‘Gueriller heroic’, d’Alberto Korda (1960)‘L’home del tanc’, de Jeff Widener (1989)‘El soldat caigut’, de Robert Capa (1936)‘Aylan Kurdi’, de Nilüfer Demir (2015) ‘Muhammad Ali vs Sonny Liston’, de Neil Leifer (1965)‘Gandhi’, de Margaret Bourke-White (1946)‘Birmingham, Alabama’ de Charles Moore (1963)‘El vaixell sense somriures’, d’Eddie Adams (1977)‘Dol’, de Dmitri Baltermants (1942)‘El terror de la guerra’, de Nick Ut (1972)‘Nen afamat i voltor’, de Kevin Carter (1993)‘Núvol sobre Nagasaki’, de Charles Levy (1945)‘Goril·la al Congo’, de Brent Stirton (2007)‘Bòsnia’, de Ron Haviv (1992)‘Pilars de la Creació de la NASA’ (1995)Ací podeu veure les altres imatges seleccionades
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
19.12.2016 20:00 
